Chunga!!!
Me pregunte si alguna vegada m’hauràs cridat pel meu nom… sóc incapaç de recordar-ho… Laia! no, no em sona, en canvi chunga sí, ja veus! ho dic jo en veu alta i com si et veiera venir per la meua dreta…
Quan vaig entrar a la xarxa jo portava al mòbil la sintonia de House, m’encanta House, a la Montse li va semblar especialment divertit la primera vegada que em va sonar. Va trigar poc en explicar-li a la Marta per telèfon però ningú m’explicava res a mi i jo no acabava d’entendre on estava la gràcia. L’endemà a primera hora vas pujar al nostre departament… sense presentar-te ni desitjar-me un “Bon dia” vas dir: “Truca’m”, i jo pensava, i tu qui eres? però vaig dir: “No tinc el teu número”, me’l vas donar: “659…., truca’m”, evidentment va sonar la sintonia de House…
Aquí va començar una de les relacions més estranyes (i entranyables) que he tingut mai amb un cap, tot i que no eres cap directe… creu-me, en cap altra feina el jefe m’ha cuinat un tupper de carn amb salsa, exquisit…. era perquè et vacil·lava més que tu a mi? perquè et feia riure? per la meua passió pel futbol? t’encantava el meu frikisme pel Barça, després de chunga, friki és l’adjectiu que més has fet servir per a definir-me. Tenies una forma molt basta de mostrar afecte.
Quan portava unes setmanes treballant a la xarxa vaig descobrir que t’agradava trucar a tothom fora de l’horari laboral, vas trigar en tenir el meu número però des de llavors era estrany el dia que no em trucaves després d’un partit del Barça. Joder Carlos, mira que a vegades mirava el mòbil i pensava: “què pesat!” i ara no saps com em sap de greu haver-ho fet. Sé que absolutament tothom trobarà a faltar aquestes trucades, no en tinc cap dubte.
Precisament per una anècdota blaugrana vaig adonar-me que l’estima era mútua… els meus amics i jo havíem sol·licitat entrades per a la final de Copa a València i jo estava dels nervis per no saber si m’havia tocat o no. Van trigar molt en dir quins socis tenien entrada i tu m’ho havies preguntat mil vegades durant el dia, quan em van confirmar que aniria a la final recorde baixar corrents a la redacció i fer-te una abraçada davant de tothom. I quan pujava les escales vaig pensar: què fas, Laia?.
Hui he buscat els últims missatges de mòbil que vam intercanviar-nos i se m’ha gelat la sang. Va ser durant la pròrroga de l’Uruguay – Ghana de quarts de final del mundial:
Laia: ajusta’t el marcapassos! :P
Torreiro: No puc mes!!! Vamo Uruguay!!!!
Jo l’estava veient amb dos amics en un bar i pensava… al Torreiro li donarà un mal! finalment va classificar-se Uruguay i ens vas torturar amb la cançoneta “Soy celesteee…” uns dies més. Uruguayo… tant de bo hagueres portat un marcapassos.
M’he adonat que en dos anys hem acumulat anècdotes per parar un carro, i si tothom que et coneix n’explicara unes quantes crec que podríem escriure una novel·la… de vint volums. Aquesta vegada ens has fet una de ben grossa Carlos, la xarxa s’ha convertit en un orfenat, necessitem urgentment que vingues a fer-nos un crit.

Enllaços:
Mor Carlos Torreiro, director de continguts de l’XTVL (lamalla.cat)
Adéu, Carlos! (Dídac Boza)
Rentrée con pésame y mucho flash back (Anna Bosch)
Apasionado por el audiovisual (Alberto Gimeno)
placa placa
Plaça Gran
O Castelo
Tramvia 28 (foto esquerra
Restaurant Ponto Final (
Vitória
Alfama
No cabien tots en la mateixa foto!
Les Martes i Els amics de les arts
Bed&Breakfast dedicat
Els Pets





