Li vaig prometre a un amic que faria una crònica del concert… aixina que ací estic, escrivint en una llibreta de quadres, recolzada en la tauleta del seient d’un Euromed camí de València. Són les 9.20 del matí, he dormit 3 hores i mitja però el que em falta de son ho compense amb felicitat. La sensació d’eixir d’un concert que ha superat les teues expectatives és comparable a eixir del Camp Nou després d’una victòria contundent on el Barça ha desplegat el seu millor joc d’atac: plenitud absoluta. Comentes les jugades de tornada a casa, com s’han passat la veu a l’espai d’una punta a l’altra de l’escenari, el fora de joc del Dani amb els “cocoteros” i el del Ferran amb “donar fe i les flors blaves”, escandalós! i què em dieu del gol “naturista” de l’Eduard després de la passada magistral del Joan Enric? li ha donat fet!.

Sembla que l’equip d’Els amics de les arts està molt ben avingut i això es nota al terreny de joc, es transmet al públic i et venen ganes de participar en les seues converses i convidar-los a una cervesa perquè continuen explicant-te noves jugades d’estratègia i anècdotes de vestuari.

No cabien tots en la mateixa foto!

Jo aprecie molt que els músics m’oferisquen un plus en directe i Els amics de les arts ho fan, t’expliquen històries sobre les cançons, reals, inventades o exagerades, però que fan riure. I si t’escolten comentar la jugada, és molt possible que et contesten, sobretot si toquen a la sala Privat de Mataró, estàs a primera fila i ni mig metre et separa d’ells. Tan propet que fa vergonya si per alguna d’aquelles et creues la mirada, però és íntim, és bonic!

Les Martes i Els amics de les arts

El concert d’ahir era especial, Els amics havien convocat un concurs al seu blog perquè una xica eixira a cantar amb ells la cançó que dóna nom a l’últim disc, Bed&Breakfast. Jo m’hi vaig presentar en un acte d’alienació mental transitòria però no vaig guanyar la votació popular. Això hauria fet que el partit fora encara més especial, debutar amb el primer equip!, però no em puc queixar, atrevir-se ja va ser un èxit per a mi, a vegades tenim ganes de fer alguna cosa però ens aturem perquè ens fa vergonya, pensem en què diran els altres, i quan aconsegueixes passar olímpicament de tot això et sents capaç de fer qualsevol cosa.

No vaig ser la Marta per un dia però si no ho haguera intentat no hauria pogut xerrar amb ells després del concert, comprovar que són tan simpàtics com sembla, explicar-los que no conec al Berto! que només ens seguim a twitter, i que sí, que tinc bons amics que em fan campanyes que riu-te’n tu del Yes we can. Tampoc hauria conegut a la flamant guanyadora, la Gemma, que és molt bonica i s’ho mereixia, ni a la Clàudia i la Clara, que estan pirades!. Per tot això ja va pagar la pena, sense dubte.

Bed&Breakfast dedicat

Txuuu txuuu, estic a punt d’arribar a València (m’he adormit entre paràgrafs…), ara uns dies pel País Valencià, Lisboa, tornada a Barcelona… i si tot va bé, el 6 d’agost anirem a Argentona a veure si aconseguim tres puntets més! Olelé, olalá, un shawarma amb tu és el millor que hi ha…

La casualitat ha volgut que l’endemà de la classificació d’Espanya per a la final del mundial tocaren Els amics de les arts i Els Pets al Poble Espanyol, és curiós el joc de paraules. Reconec que aquests dies m’he vist superada per l’allau d’espanyolisme que ens rodeja, als mitjans, al carrer, totes les converses… Que sí, que s’ha de respectar, si ens passem la vida respectant ideologies i comportaments que després no ens toleren a nosaltres, som un poble educat i dòcil que demana perdó contínuament per ser com és.

I enmig d’aquesta palla rojigualda gegant que ens esguita a tots, trobe una via d’escapatòria tan dolça i tan bona que torne a tenir forces per cridar ben fort que Som una nació – Nosaltres decidim, que Gavaldà president – Catalunya independent… i em sent a casa rodejada de desconeguts, i respire alleujada, potser visc al planeta Piruleta.

Faig tard descobrint Els amics de les arts, ho sé, però ho he fet quan m’ha vingut de gust i ha sigut molt més agradable. Tenen un directe bidireccional, les bromes i la seua actitud positiva fan que les cançons entren com un vestit fet a mida, s’ho passen bé, estan contents, i a mi m’han fet sentir aixina també. M’encanten les quatre veus, normalment enamorar-se d’un amic és una putada, quina excepció tan genial!

Els Pets

Els Pets són molt bons, sóc especialment fan dels tres últims discos que han parit. En directe no m’han decebut mai i ja he perdut el compte, són una font d’energia inesgotable. Hui per a mi eren necessaris, m’han desemboirat el terrat, tenim tantes coses bones que hem de cuidar, hem d’anar a la manifestació de dissabte, no tenir por de dir el que volem i demanar respecte, molt més enllà del bunyol-estatut.

Gràcies Amics! Gràcies Pets! Ha sigut una sessió de diàlisis mental collonuda.

Diumenge vaig presidir una mesa de votació de les eleccions del Barça. Era voluntari i una feinada de més de 15 hores, però tenia curiositat i ganes d’implicar-me amb el club… sí, encara més. Va ser esgotador però em va passar volant i va ser divertit. A les 7.30h ens acreditàvem i preparàvem la mesa amb l’urna, el cens i els fulls on apuntàvem el nom, cognoms i document d’identitat dels socis. Cada mesa estava presidida per un soci (jo), acompanyat d’un vocal (treballador del club) i quatre interventors, un per candidatura.

La foto és cortesia de rojopicantón

De les 11h a les 15h vam patir un allau de socis, va ser el pitjor moment, però la resta d’hores van transcórrer més o menys tranquil·les. Precisament a les hores punta vam tenir un parell de mogudes amb dos socis retardats. El primer venia molt predisposat a cagar-se en tot, el seu document d’identitat no coincidia amb el que hi havia al cens. Mentre alguns membres de la junta electoral intentaven solucionar el problema es va posar davant de l’urna impedint que poguera votar ningú més fins que no li deixarem fer-ho a ell.

El segon pollastre el va muntar un senyor gran, a les normes de votació i als estatuts del club diu que el president de cada mesa és l’encarregat d’introduir el vot dins l’urna. Evidentment moltes meses s’ho passen pel forro i per eixe motiu en una altra mesa un senyor havia aconseguit colar dos sobres. Jo no volia problemes i li vaig dir a l’avi que jo introduiria el sobre a l’urna. En el fons el que li va fotre és que una xica jove tinguera autoritat per a decidir com havia de votar, molts homes tenen aquest problema. Finalment va accedir sense estalviar-se una retafila d’improperis cap a la meua persona, per sort no crec que aguante fins a les properes eleccions.

L’anècdota entranyable, Justo Molinero a part, la va protagonitzar un senyor que es va presentar amb un document d’identitat de nacionalitat catalana. “Puc votar amb aquest?” jo li vaig dir que si depenguera de mi podria fer-ho perfectament, “amb això que has dit ja estic satisfet” i em va donar el document d’identitat oficial.

Vaig rebre moltes visites durant tot el dia que em van fer molta il·lusió, amics i twitteros il·lustres com @suranpu @jordiku @andreumarques @manelromero @oriolbosch @xaviarmengol i @sandrorosell, a aquest últim li dedicaré un post sencer :P

Hui tothom em preguntava com estic després d’haver vist perdre al Barça 3-1 amb l’Inter en directe… doncs molt fotuda pel resultat però contenta per com va anar tot plegat fins que l’Inter va marcar el 2-1… En aquesta nova aventura que em tenia preparada el Barça han entrat en joc un volcà en erupció, conduir un BMW de sis marxes que s’engega amb un botó, viatjar 20 hores amb un desconegut ros d’ulls blaus, … què més puc demanar? un resultat favorable!

El diumenge van començar a anular-se vols a Milà, el meu amic Oriol, company d’altres batalles blaugranes a París i Roma, va decidir posar el cotxe de sa mare a punt pel que poguera passar. Dilluns el nostre vol encara no estava cancel·lat però havíem d’espavilar perquè era gairebé segur que no aniríem volant a Itàlia i no podíem esperar més temps.

Facebook, el Jordi busca entrades i jo companys de viatge

Feia uns dies s’havia creat un grup al facebook, Seguiment de les sol·licituds d’entrades per Milà, on es pretenia controlar el número de peticions que s’anaven fent en els tres dies que va estar penjat el formulari. Però, el núvol Kinton de cendra va fer que la finalitat d’aquest grup canviara radicalment d’un dia per l’altre, el mur es va convertir en un taulell d’anuncis de gent que oferia les seues entrades, gent que buscava entrades a última hora, uns buscaven una forma de transport fins a Milà, altres oferien lloc al seu cotxe… sense dubte el grup de facebook més útil del qual he format part mai!

L’Oriol i jo teníem els seients de darrere del cotxe buits i ens interessava portar a algú per a compartir despeses de peatges i benzina, així que ens vam oferir. El Jordi és el desconegut disposat a viatjar amb nosaltres durant més de 20 hores per a veure el Barça. Quan ens va trucar ja sortíem de Barcelona però vam fer mitja volta per a recollir-lo i es va ficar al nostre cotxe sense saber si érem uns psicòpates, uns fitipaldis al volant o uns alcohòlics sense punts al carnet de conduir… només sabia que érem culés i que faríem el que fera falta per a animar al Barça l’endemà al Giuseppe Meazza.

Giuseppe Meazza / San Siro

La història de com el Jordi va aconseguir les entrades també és bona. Va contactar amb algú que oferia les seues entrades a través del grup del facebook però, a més a més, li van encarregar portar-li dues entrades més a una noia catalana que estava d’Erasmus a Milà i que tampoc coneixia. La jugada li va eixir rodona perquè finalment aquesta noia li va poder oferir allotjament (nosaltres ja teníem un hotel reservat), no és bonic?

Jordi, Oriol i Xavi Riera, a Gol Televisión li va agradar la història!

La plaça del Duomo

I com aquesta història en devien haver moltes més perquè el nostre trosset de San Siro estava gairebé ple, i després del que ens havia costat a tots arribar fins allà, vam animar tan fort com vam poder fins al punt d’obligar als italians a xiular els nostres càntics. És una bonica història que de moment no té un final feliç, espere que el desenllaç de dimecres em faça recordar aquest desplaçament amb un somriure encara més gran.

Cada vegada que Messi fa una de les seues em ve al cap l’anunci de nike: “Recuerda mi nombre, Leo Messi”. Ahir ens va fer un tatuatge nou, d’aquells que no ens avorrirem mai de veure una vegada i una altra. Ahir Messi em va fer plorar una altra vegada, la primera va ser l’any passat a Roma, i que siguen moltes més, per favor.