Me pregunte si alguna vegada m’hauràs cridat pel meu nom… sóc incapaç de recordar-ho… Laia! no, no em sona, en canvi chunga sí, ja veus! ho dic jo en veu alta i com si et veiera venir per la meua dreta…

Quan vaig entrar a la xarxa jo portava al mòbil la sintonia de House, m’encanta House, a la Montse li va semblar especialment divertit la primera vegada que em va sonar. Va trigar poc en explicar-li a la Marta per telèfon però ningú m’explicava res a mi i jo no acabava d’entendre on estava la gràcia. L’endemà a primera hora vas pujar al nostre departament… sense presentar-te ni desitjar-me un “Bon dia” vas dir: “Truca’m”, i jo pensava, i tu qui eres? però vaig dir: “No tinc el teu número”, me’l vas donar: “659…., truca’m”, evidentment va sonar la sintonia de House…

Aquí va començar una de les relacions més estranyes (i entranyables) que he tingut mai amb un cap, tot i que no eres cap directe… creu-me, en cap altra feina el jefe m’ha cuinat un tupper de carn amb salsa, exquisit…. era perquè et vacil·lava més que tu a mi? perquè et feia riure? per la meua passió pel futbol? t’encantava el meu frikisme pel Barça, després de chunga, friki és l’adjectiu que més has fet servir per a definir-me. Tenies una forma molt basta de mostrar afecte.

Quan portava unes setmanes treballant a la xarxa vaig descobrir que t’agradava trucar a tothom fora de l’horari laboral, vas trigar en tenir el meu número però des de llavors era estrany el dia que no em trucaves després d’un partit del Barça. Joder Carlos, mira que a vegades mirava el mòbil i pensava: “què pesat!” i ara no saps com em sap de greu haver-ho fet. Sé que absolutament tothom trobarà a faltar aquestes trucades, no en tinc cap dubte.

Precisament per una anècdota blaugrana vaig adonar-me que l’estima era mútua… els meus amics i jo havíem sol·licitat entrades per a la final de Copa a València i jo estava dels nervis per no saber si m’havia tocat o no. Van trigar molt en dir quins socis tenien entrada i tu m’ho havies preguntat mil vegades durant el dia, quan em van confirmar que aniria a la final recorde baixar corrents a la redacció i fer-te una abraçada davant de tothom. I quan pujava les escales vaig pensar: què fas, Laia?.

Hui he buscat els últims missatges de mòbil que vam intercanviar-nos i se m’ha gelat la sang. Va ser durant la pròrroga de l’Uruguay – Ghana de quarts de final del mundial:

Laia: ajusta’t el marcapassos! :P
Torreiro: No puc mes!!! Vamo Uruguay!!!!

Jo l’estava veient amb dos amics en un bar i pensava… al Torreiro li donarà un mal! finalment va classificar-se Uruguay i ens vas torturar amb la cançoneta “Soy celesteee…” uns dies més. Uruguayo… tant de bo hagueres portat un marcapassos.

M’he adonat que en dos anys hem acumulat anècdotes per parar un carro, i si tothom que et coneix n’explicara unes quantes crec que podríem escriure una novel·la… de vint volums. Aquesta vegada ens has fet una de ben grossa Carlos, la xarxa s’ha convertit en un orfenat, necessitem urgentment que vingues a fer-nos un crit.

Enllaços:

Mor Carlos Torreiro, director de continguts de l’XTVL (lamalla.cat)
Adéu, Carlos! (Dídac Boza)
Rentrée con pésame y mucho flash back (Anna Bosch)
Apasionado por el audiovisual (Alberto Gimeno)

El mes d’agost s’ha convertit en el mes de les peregrinacions, alguns fan el camino de Santiago i veneren les relíquies de l’apostol Santiago el Mayor, jo vaig a Fuentealbilla i venere el Bar Luján de l’avi d’Andrés Iniesta. No… és que m’agrada conèixer on han crescut els jugadors que m’han fet feliç, imaginar-me com vivien, com devia ser la seua vida quotidiana, és divertit i coneixes llocs que, d’una altra manera, no hi aniries a parar ni per cuasualitat. Després que Iniesta ens fera cantar a tots “Visca Fuentealbilla” a les celebracions del triplet al Camp Nou vaig prometre que visitaria el seu poble, i així ho vaig fer. Després que Pedro marcara al Mundial de Clubs vaig prometre que visitaria la benzinera del seu pare a Canàries, queda pendent, i Guardiola és l’artífex de tot plegat, així que… Santpedor allà vaig.

placa placa

És un poble molt bonic i no està gaire lluny de Barcelona si el xofer no es perd. Fins fa poc feien rutes medievals, el centre històric conserva encara aquest encant. Trobes llocs interessants, com la casa on va nàixer el Timbaler del Bruc, el centre és molt autèntic, la Plaça Gran amb l’antic i el nou Ajuntament, l’església parroquial amb els avis a fora petant la xerrada sobre els nous pecats capitals del segle XXI, carrers estretets amb les parets de pedra i les balconades antigues restaurades… d’acord d’acord, però on és la casa dels Guardiola? és el que li vaig preguntar als policies que ens anaven indicant totes les coses valuoses del poble sobre el mapa.

Plaça Gran

M’imagine que no va ser gaire lícit que em diguera l’adreça d’uns ciutadans de Santpedor tan alegrement, supose que faig cara de bona xiqueta… i cap allà vaig anar a vore la casa dels progenitors, bastant nova i aparentment normal. De fet no té res, a part de ser gran, és normal i passa totalment desapercebuda (no com la d’Iniesta), però quan tornàvem cap al centre… trrrrrrrr!!! ens vam creuar amb als pares del Pep!! que tornaven de… missa? de fer un passeig? quins nervis! quina vergonya!… tanta que no em vaig atrevir a dir-los res.

Després d’aquest succés Laia facts era el moment de trobar un bar i vore l’últim partit de pretemporada contra uns xinos, 0-3 i cap a casa. Quina serà la propera peregrinació? la temporada ho dirà.

Entrada relacionada: Peregrinació a Fuentealbilla (03/08/2009)

Hui és el meu últim dia de vacances, no m’ho crec, és una putada però han estat tres setmanes que necessitava i m’han anat de meravella… com que no tenia ni un duro he aprofitat per passar uns dies a València a casa dels pares, uns dies a Lisboa i la resta a Barcelona. Ai Lisboa… m’ha encantat Lisboa, té un punt de bellesa decadent que m’ha enamorat.

O Castelo

Vaig fer cas a la @sofiarivaes i vaig agafar el tramvia 28 en direcció al barri d’Alfama, i em vaig perdre de tranquis pels seus carrers (tan autèntics!) tal i com em van suggerir el @Dallonses i el @producte. A dalt de tot hi ha el castell i el @PauAlabajos m’havia avisat que podria veure tota la ciutat des d’allà. Al vespre vaig creuar el Tejo en ferri per sopar al Restaurant Ponto Final, de nit té unes vistes impagables de Lisboa, ja m’ho havien dit el @cristobalzamora i el @genitopower i no m’havien enganyat. Crec que és el restaurant més romàntic on he sopat mai, si aneu enparellats estic segura que dins trobareu una porta intergalàctica que vos teletransportarà directament al llit de l’hotel, segur! no era el meu cas… ah sí, quin gran encert fer-li cas al @jordidemiguel reservant l’allotjament a la pensió Praça da Figueira, baratíssim, molt mono i sobretot molt net.

Tramvia 28 (foto esquerra @ElRondinaire)

Restaurant Ponto Final (@ElRondinaire)

L’endemà a primera hora vaig fer el tour per l’Estadio da Luz del Benfica, gràcies pel consell @RMoron1985 i @XaviArmengol! conèixer la Vitória va ser molt emocionant i el camp és preciós. Algun dia hi tornaré per a veure l’àliga en acció abans d’un partit. Vaig agafar un bus directe cap al barri de Belem, després de la visita al Mosteiro dos Jeronimos de rigor vaig comprar un paquet de huit pastissets a l’Antiga Confeitaria de Belem, m’ho havia recomanat tanta gent! la @sofiarivaes, el @Dallonses, el @producte i el @xiscoma, que bons! mmm…

Vitória

El @xavicampos em va dir que visitara Campo pequeno, una plaça de bous molt bonica restaurada feia poc, un suggeriment molt oportú, sí senyor! i aquella nit per sopar vaig tornar a l’Alfama, a La Lanterna Verde, un restaurant molt autèntic de carn i peix a la brasa, el @RafelLujan hi havia estat i li havia agradat. Després de sopar vam anar al Bairro Alto, la @sofiarivaes i la @soniagraupera m’havien dit que hi havia molta vida a la nit i vam prendre un refresc al Café A Brasileira.

Alfama

L’últim dia vaig visitar el Parc de les Nacions que van fer per la Expo del 98, no val la pena, no m’estranya que ningú de twitter m’ho haguera recomanat! #FAIL! vaig eixir corrents d’allà i en 40 minuts de tren m’havia plantat a Sintra, una ciutat molt xicoteta on hi caben un castell i quatre palaus, increïble!

Gràcies a tots pels consells i les recomanacions, ha sigut un viatge curiós, sense 3G però amb el twitter ben present!

Li vaig prometre a un amic que faria una crònica del concert… aixina que ací estic, escrivint en una llibreta de quadres, recolzada en la tauleta del seient d’un Euromed camí de València. Són les 9.20 del matí, he dormit 3 hores i mitja però el que em falta de son ho compense amb felicitat. La sensació d’eixir d’un concert que ha superat les teues expectatives és comparable a eixir del Camp Nou després d’una victòria contundent on el Barça ha desplegat el seu millor joc d’atac: plenitud absoluta. Comentes les jugades de tornada a casa, com s’han passat la veu a l’espai d’una punta a l’altra de l’escenari, el fora de joc del Dani amb els “cocoteros” i el del Ferran amb “donar fe i les flors blaves”, escandalós! i què em dieu del gol “naturista” de l’Eduard després de la passada magistral del Joan Enric? li ha donat fet!.

Sembla que l’equip d’Els amics de les arts està molt ben avingut i això es nota al terreny de joc, es transmet al públic i et venen ganes de participar en les seues converses i convidar-los a una cervesa perquè continuen explicant-te noves jugades d’estratègia i anècdotes de vestuari.

No cabien tots en la mateixa foto!

Jo aprecie molt que els músics m’oferisquen un plus en directe i Els amics de les arts ho fan, t’expliquen històries sobre les cançons, reals, inventades o exagerades, però que fan riure. I si t’escolten comentar la jugada, és molt possible que et contesten, sobretot si toquen a la sala Privat de Mataró, estàs a primera fila i ni mig metre et separa d’ells. Tan propet que fa vergonya si per alguna d’aquelles et creues la mirada, però és íntim, és bonic!

Les Martes i Els amics de les arts

El concert d’ahir era especial, Els amics havien convocat un concurs al seu blog perquè una xica eixira a cantar amb ells la cançó que dóna nom a l’últim disc, Bed&Breakfast. Jo m’hi vaig presentar en un acte d’alienació mental transitòria però no vaig guanyar la votació popular. Això hauria fet que el partit fora encara més especial, debutar amb el primer equip!, però no em puc queixar, atrevir-se ja va ser un èxit per a mi, a vegades tenim ganes de fer alguna cosa però ens aturem perquè ens fa vergonya, pensem en què diran els altres, i quan aconsegueixes passar olímpicament de tot això et sents capaç de fer qualsevol cosa.

No vaig ser la Marta per un dia però si no ho haguera intentat no hauria pogut xerrar amb ells després del concert, comprovar que són tan simpàtics com sembla, explicar-los que no conec al Berto! que només ens seguim a twitter, i que sí, que tinc bons amics que em fan campanyes que riu-te’n tu del Yes we can. Tampoc hauria conegut a la flamant guanyadora, la Gemma, que és molt bonica i s’ho mereixia, ni a la Clàudia i la Clara, que estan pirades!. Per tot això ja va pagar la pena, sense dubte.

Bed&Breakfast dedicat

Txuuu txuuu, estic a punt d’arribar a València (m’he adormit entre paràgrafs…), ara uns dies pel País Valencià, Lisboa, tornada a Barcelona… i si tot va bé, el 6 d’agost anirem a Argentona a veure si aconseguim tres puntets més! Olelé, olalá, un shawarma amb tu és el millor que hi ha…

La casualitat ha volgut que l’endemà de la classificació d’Espanya per a la final del mundial tocaren Els amics de les arts i Els Pets al Poble Espanyol, és curiós el joc de paraules. Reconec que aquests dies m’he vist superada per l’allau d’espanyolisme que ens rodeja, als mitjans, al carrer, totes les converses… Que sí, que s’ha de respectar, si ens passem la vida respectant ideologies i comportaments que després no ens toleren a nosaltres, som un poble educat i dòcil que demana perdó contínuament per ser com és.

I enmig d’aquesta palla rojigualda gegant que ens esguita a tots, trobe una via d’escapatòria tan dolça i tan bona que torne a tenir forces per cridar ben fort que Som una nació – Nosaltres decidim, que Gavaldà president – Catalunya independent… i em sent a casa rodejada de desconeguts, i respire alleujada, potser visc al planeta Piruleta.

Faig tard descobrint Els amics de les arts, ho sé, però ho he fet quan m’ha vingut de gust i ha sigut molt més agradable. Tenen un directe bidireccional, les bromes i la seua actitud positiva fan que les cançons entren com un vestit fet a mida, s’ho passen bé, estan contents, i a mi m’han fet sentir aixina també. M’encanten les quatre veus, normalment enamorar-se d’un amic és una putada, quina excepció tan genial!

Els Pets

Els Pets són molt bons, sóc especialment fan dels tres últims discos que han parit. En directe no m’han decebut mai i ja he perdut el compte, són una font d’energia inesgotable. Hui per a mi eren necessaris, m’han desemboirat el terrat, tenim tantes coses bones que hem de cuidar, hem d’anar a la manifestació de dissabte, no tenir por de dir el que volem i demanar respecte, molt més enllà del bunyol-estatut.

Gràcies Amics! Gràcies Pets! Ha sigut una sessió de diàlisis mental collonuda.