És la segona vegada que veig Bon Jovi en directe, dos concerts totalment diferents, però igualment satisfactoris. Tampoc ens enganyem, Bon Jovi podria eixir a l’escenari i començar a tirar-se pets i a mi em semblaria impressionant. El meu primer concert va ser fa 6 anys, el 12 de novembre de 2003, jo feia dos mesos que havia aterrat a Barcelona i per tant encara estava descobrint la ciutat. Bon Jovi acabava de treure el disc Bounce i alguna persona (meravellosa) va decidir que fer un concert acústic de 30 minuts gratuït era una bona manera de presentar-lo, a mi també em va semblar una bona idea. Els mitjans de comunicació ho van anunciar el mateix dia del concert per evitar, supose, aglomeracions. Però, qui podia resistir-se a aquella melena rossa? Val, crec que hauria d’apuntar que també m’agrada (i molt) la seua música. En definitiva, des de les fonts de Montjuïc fins a la plaça espanya no cabia ni una agulla però la menda lerenda estava a primera fila, les quatre hores d’espera van ser recompensades. L’acústic va permetre que John poguera lluir la seua veu a tutti plen però la traca final va arribar quan el públic va demanar desesperadament que cantara Always, som poc originals. Segons van explicar els Bon Jovi, feia 5 anys que no la tocaven en directe, i això va propiciar una versió a capella de la cançó que alhora va provocar que es dispararen milers de guèisers a les fonts de Montjuïc i com a conseqüència greus inundacions.

El concert d’aquest diumenge va ser totalment diferent, Bon Jovi tira de los clásicos en Barcelona, va titular El País, i què? jo ho estava desitjant! necessitava un escenari descomunal ple de pantalles (per cert, un aplaudiment per a la realització de les pantalles mòbils), necessitava sentir en directe tots els seus èxits i cridar-los el més alt i desafinat possible! i així va ser, i va ser increïble. Born to be my babe, Bad Name, Runaway, Blaze of glory, In these arms, Always, Bad Medecine… etc. es podria dir que no va faltar-ne cap, això vaig pensar quan eixíem del concert, però no és cert, després em vaig adonar que no havien tocat una de les meues balades preferides, Lie to me, però tranqui John, ja t’he perdonat. Gràcies Gerard, Roger i Bernat per acompanyar-me, va ser una autèntica sorpresa.

El que crida com un xai és el Roger! :P xD