Sóc compromissària del Barça per les properes dos temporades, és a dir, fins el 2010. Això mola que te cagas. Tothom et diu: “uaala, eres compromissària?”, i jo: “sí!!” … i no trec el carnet ràpidament perquè quedaria de persona súper repel·lent. En realitat ser compromissari és fruit de l’atzar, el club fa un sorteig entre tots els socis i si et toca, doncs ho eres, però pots fardar igualment… . Em sembla que si eres dels 1000 primers socis, és a dir, tens 1000 anys o més, eres compromissari automàticament perquè passes a formar part del “senat” del barça. Té collons quines màfies que s’inventen… . Els “senadors” són clons del típic aficionat ranci del Barça.

La qüestió és que com a compromissària aquesta temporada ha començat divertida. La meua primera assemblea i ja he de votar si el president marxa o es queda! no me la puc perdre. L’acte comença a les 16:30 i s’allargarà fins a les 9:30 passades. Jo arribe a les 16:15 i em trobe una cua impressionant per entrar al Palau Blaugrana. A la cua, els “senadors” comencen a demostrar la seua rancicitat: “Haurien d’habilitar una porta perquè la gent gran entrara primer”, “Això abans no passava”, etc. Però senyor, no veu que el 80% de la gent que acudeix a l’assemblea passa de llarg els 70? la “porta habilitada” tindria la mateixa cua!

Una vegada dins ens donen el carnet de soci compromissari i uns auriculars, tot i que el so dels altaveus és prou bo, hem de tenir en compte el gran nombre de sonotones presents. La “pista” està plena, aixina que vaig cap a la graderia i sec en un seient proper al passadís per si he d’eixir corrents. Davant meu tinc dos “senadors” que es passen tota la intervenció del Laporta criticant absolutament tot el que diu, fins i tot quan diu coses raonables. He de dir que Joan Laporta és un gran orador, el seu discurs gairebé em fa aixecar la papereta del SÍ!. Per fi arriba el moment més emocionant de la vesprada: Laporta sí, Laporta no. Evidentment els dos “senadors” que tinc davant voten SÍ, jo vote NO i la dona del meu costat em mira malament, els senadors també, però un home s’emociona i em crida a l’oïda: “MOLT BÉ NOIA, MOLT BÉ!” (és un dels de sonotone). Quin gran moment! triguen pocs minuts en fer el recompte de vots i es viu com quan esperes rival al sorteig de la Champions. En aquest cas ens ha tocat el “coco” del bombo.

El més interessant i alhora indignant de l’assemblea és el torn de paraula dels socis. Qualsevol de nosaltres pot formular preguntes i els membres de la junta les hauran de respondre. És el moment estel·lar dels “senadors” del Barça, o del culé emprenyat en general, el moment on podran dir a la junta directiva totes les coses que sempre criden al Camp Nou o al Palau sense que ningú els faça cas. Algunes preguntes tenen trellat, però he de dir que la majoria se les podien haver estalviat. En la propera assemblea proposaré que retiren el carnet de compromissari als majors de 75 anys i als que no arriben a un mínim de coeficient intel·lectual. No, és conya, però quants socis rancis i petardos que té el Barça!!