Reconec que quan vaig a un concert de música per veure en carn i ossos al grup/cantant que m’agrada, segurament m’ho passaré de conya independentment de la qualitat del concert. Ja vaig dir que John Bon Jovi podria haver eixit a l’escenari a explicar acudits, i jo feliç! Amb Coldplay em passa una cosa semblant, però amb l’al·licient de saber certament que Chris Martin et posarà els pèls de punta amb eixa veu que no et falla mai. La modula com vol, per dalt, per baix, ballant, quiet, improvisant, seguint el guió… no-falla-mai!

En el cas dels Coldplay tens tots els números de que el concert siga espectacular, no decau, és pura energia, no només per les cançons, sinó també per la sintonia entre el grup (entre Chris Martin, per què enganyar-nos!) i el públic! Fins i tot es permet el luxe de fer bromes entre cançons amb un espanyol bastant mediocre del qual ell mateix se n’en riu. Les dos vegades que els he vist en directe s’ha atrevit a jugar amb la rivalitat entre Barcelona i Madrid.

El 2005 ens va enamorar a tots començant el concert recordant que el dia anterior el Barça del Ronaldinho prim li havia clavat 3 gols al Madrid al Bernabéu. I més tard va canviar l’inici de la lletra de God put a smile upon your face per un “Barcelona 3 Real 0″… Li haurien explicat que Rijkaard el sentia des de la graderia? El clímax va arribar quan a la tornada va començar a cridar com un boig “3-0!! 3-0!!”… això sí que és saber ficar-se el públic a la butxaca!

Dissabte passat ens va tornar la broma i quan el concert estava a punt de finalitzar va dir allò típic: “esto se termina!” i tots “nooo!!” i ell va continuar: “es que me tengo que ir a Madrid!” i tot el Sant Jordi vam cridar que “NOOO!!” que es quedara amb nosaltres per sempre!!

No vull acabar sense abans fer un homenatge als colps de cadera que li va propiciar el nostre estimat senyor Martin al seu afortunat piano mentre interpretava les cançons més mogudetes. Avant i arrere, pim-pam, dale-dale… molt més suggerent que qualsevol pel·lícula de mamella i pilila. A la meua amiga Laia i a mi ens haguera encantat seure en aquell piano…

The hardest part, piano i veu