No sóc addicta al futbol, tot i que molts de vosaltres ho penseu. Puc sobreviure, però reconec que, quan s’atura la lliga per culpa de les seleccions, tinc síndrome d’abstinència. Els caps de setmana són estranys, no hi ha entrepà de tonyina amb olives si juguem al Camp Nou, ni pizza si s’ha de mirar per la tele, ni Bar Moments si és PPV, no veig als companys de 3a graderia, ni senc els crits de Hakim “aaarbitro toonto!”, no hi ha Caaaaaarrusel deportivo! ningú em pregunta si era fora de joc (porte la ràdio), Guardiola no m’amenitza la tornada a casa, i no arriba el FCBRESULT al meu mòbil a les tantes de la matinada, (…) . En definitiva, els multi-rituals es veuen alterats, i la selecció espanyola NO em treu el mono, com a molt Iniesta fa un gol Neobrufen 600.

Hui finalment podia satisfer el meu desig, Athletic de Bilbao-Barça a San Mamés en obert, ideal per una vesprada de tocarselapanxa i escarxofar-se al sofà amb grans provisions de pizza i cocacola zero… mmm. Però… oh-oh, feia setmanes que havia comprat dos entrades pel concert d’Ani DiFranco a L’Auditori (20:30h) i només puc veure la primera part abans de marxar (0-0) . En la pausa entre teloners i Ani DiFranco vaig poder escoltar 5 minuts de RAC1, resultat i declaracions d’Iniesta, Alves i Víctor Valdés… Ani, ja pots començar.

El concert va estar molt bé, vaig poder sentir en directe una de les veus femenines més boniques que recorde i l’acústica de L’Auditori jugava al seu favor. Moltes bromes entre cançó i cançó, i més d’una declaració d’amor a Barack Obama. Curiosa l’actuació de la primera telonera, Anais Mitchell, que després d’interpretar 3 o 4 cançons seues que sonaven prou bé, ens va deixar a tots flipats amb una versió de “Contra la por” de Raimón. Al seu bloc escriu: “now I’m in catalonia with the ani tour. tonight I am gonna attempt a song in catalan, it’s by a famous anti-fascist songwriter: RAIMON.” Increïble.

Vídeo del concert d’Ani DiFranco a La Vanguardia