Hi ha un tipus de pel·lícules que em fan feliç d’una manera particular. Quan acaben em sent completament captivada i els petits detalls de la cinta em roden pel cap hores i dies després d’haver-les vist. Normalment contenen una història d’amor que m’he imaginat viure en un moment o altre de la vida, però no són comèdies romàntiques ni dramons d’atrofiar el llagrimall, tot i que segurament m’han fet plorar, però de felicitat. (Sempre) al meu parer, tenen un guió enginyós i creen una atmosfera amb tocs fantàstics però alhora tan cuidada que les fa totalment versemblants. M’enamore perdudament dels protagonistes, siguen homes o dones, i quan acaben sé que les tornaré a veure, més d’una, i dos, i tres vegades.

Le fabuleux destin d’Amélie Poulain és una d’aquestes pel·lícules. Sóc incapaç de dir quantes voltes l’he vist, sempre en moments prou espaiats en el temps com per haver oblidat alguna escena que em tornarà a fer somriure la propera vegada.

No es pot viatjar a París sense caminar pel barri de Montmartre, el que potser només fan alguns malalts com jo és prendre un capuccino al Café des deux Moulins on treballa Amélie o visitar la fruiteria del malvat senyor Collignon on Amélie enfonsa la mà al sacs de llegums quan no la miren. Més coneguda és la Place Saint-Pierre, on la xica fa pujar a Nino escales amunt fins al Sacré Coeur per tornar-li l’àlbum de fotos de fotomatón.

Café des deux Moulins

Fruiteria del senyor Collignon

Sacre Coeur

P.D. Juno i Eternal sunshine of the spotless mind (¡Olvídate de mí!) serien dos exemples més de pelis que “em fan feliç”, com veieu, és una classificació diversa i complicada!