Dos dies després d’haver anat al primer concert d’U2 a Barcelona tinc la sensació de no haver vist el mateix show que els altres 89.999 espectadors. Per a tothom, crítics musicals inclosos, tot va ser perfecte i meravellós i, la veritat, jo no vaig eixir plenament satisfeta del Camp Nou… ei, deixeu que m’explique abans de llançar la primera pedra!… es legal criticar U2, i Bruce Springsteen, i fins i tot Michael Jackson! però jo crec que molts ja tenien el discurs posterior memoritzat abans de l’espectacle. Sí, va ser impresionant, hi hagué moments gallina de piel, pels de punta i txirri fent palmes… ARA BÉ! (que vol dir moro) crec que l’inici del concert i, sobretot, el final no van estar a l’alçada.

Començar amb Breathe, No line on the horizon i Get on your boots no va ser encertat, no pots esperar a la quarta cançó per a ficar-te la gent a la butxaca(*). Entenc que arrenquen amb cançons del disc que presenten però, posats a fer-ho aixina, hauria estat molt millor començar amb Magnificent, per a mi la millor cançó de No line on the horizon, i de llarg la millor en directe quant a connexió amb el públic. No vaig trigar ni dos segons a perdonar-los després de tocar It’s a beatiful day, aleshores van encadenar una retafila de grans orgasmes col·lectius. I still haven’t found what I’m looking for va provocar les primeres llagrimetes, Angel of Harlem va ser especial per l’homenatge a Maikel, i City of blinding lights va acabar de despertar aquell monstre audiovisual meravellós sota el qual actuaven. Vertigo va convertir el Camp Nou en una enorme discoteca i la cosa descomunal començà a ballar al ritme de la música, es transformava i canviava de color com un camaleó-aranya gegant no apte per a epilèptics.

La nau espacial ja s’havia enlairat i tots estàvem gravitant de plaer per damunt de la Terra quan Bono va connectar amb l’Estació Espacial Internacional en directe, que friki no? Nosaltres veiem els astronautes a través de les pantalles i un traductor desafortunat transcrivia al català la conversa. El millor va ser quan un músic va preguntar si realment la terra era rodona i ells van contestar que això era informació confidencial… jo sempre he pensat que té forma de poma. Seguiem a l’espai exterior amb Sunday bloody sunday, In the name of love, Walk on i Where the streets have no name… oh si, Bono, no pares. I entremig la banda irlandesa intercalava l’homenatge a Aung San Suu Kyi i el discurs enregistrat de Desmond Tutu en favor de la lluita contra la SIDA i la malària.

En ple èxtasi solidari Bono va començar a parlar d’algú que admirava, que havia conegut i li havia molat molt, de qui parlava? “Thank you, Pep”, sí senyors, de Pep Guardiola, que s’havia passat pel camerino abans del concert, i no precisament per a fer això que TOTS esteu pensant ara mateix, serdos. Acte seguit el cantant va treure una samarreta del Barça que Pep li havia regalat amb el seu nom i el número 1, i va celebrar que el club col·laborara amb Unicef “sense obtindre beneficis econòmics”(**). Quan jo estava a punt de morir de plaer blaugranil… Bono va encetar el pitjor directe de One que segurament ha fet U2 en la seua història, clarament dissimulat pel moment Barça. SÍ, ES TRISTE DE SABER, pero más triste es de ignorar. En pleno orgasmo de mi propia persona, el nostre estimat es va perdre i va fer recular a tots els músics per a poder incorporar-se de nou a la cançó, i això, encara que portara la samarreta del Barça, va quedar fatal.

One (Bono més perdut que Paris Hilton en una biblioteca)

L’explicació més provable és que Bono no sentia una merda a través del pinganillo, més d’una vegada se’l va vore gesticulant i assenyalant-se l’orella, però cap tècnic el va rescatar. D’acord que era el primer concert de la gira, el primer testeig real de tota aquella infraestructura diabòlica amb públic embogit però, tot i ser comprensible, no deixa de decebre una mica. La nau es va acabar d’estavellar després de la pausa prèvia als bisos, que algú m’explique perquè li van fer cantar amb un micro que penjava del “sostre” amb forma de volant… la nau ja volava perfectament amb el motor automàtic, no calia que Bono la pilotara. Cantar i pilotar una aeronau alhora és complicat, potser per això va haver de començar dos vegades With or without you quan a la primera no va pillar el to. Després d’aquesta cagada va continuar cantant mig desganat, mig de mala hòstia i el concert va acabar amb Moment of surrender. Mai a la vida hauria triat aquesta cançó tan sosa per acabar, tot i que Bono va aconseguir recuperar la millor versió de la seua veu, objectivament meravellosa quan entona.

Entenc que molta gent, possessa pel moment d’excitació, no s’adonés d’aquests xicotets errors, però és indignant que cap crònica de cap diari que jo haja pogut trobar faça referència a aquestes cagades pròpies, d’altra banda, de qualsevol estrena de qualsevol espectacle. Jo els perdone tot i la pasta gansa que em va costar l’entrada, i espere trobar algun revenda listillo que em venga hui una més barata per al concert d’aquesta nit, i aixina em trauré l’espineta del primer que, tot i que no vos ho semble després d’aquesta crònica semi-destructiva, em va semblar apoteòsic.

(*) No, per ser U2 no tenen la gent hipnotitzada abans de començar, s’ho han de guanyar.
(**) No sé a vosaltres, però a mi col·laborar amb Creu Roja em desgrava…