No és cap secret, jo i molta gent vam eixir decepcionats del concert d’ahir. El llistó estava molt alt i les expectatives pels núvols. I em sap greu perquè no va ser culpa dels músics, el drama va ser la sonorització de l’Estadi Olímpic, per problemes amb l’alimentació elèctrica?. El show va començar amb la versió instrumental de Life in Technicolor i la banda feia acte de presència per arrancar amb força Violet Hill. Aquí el so se’n va anar diverses vegades i la guitarra de Chris Martin no sonava, però el pitjor que els va passar va ser el volum escandalosament baix durant tot el concert. He de dir que a mi això no em va afectar tant perquè estava a pocs metres de l’escenari però, tot i així, no era normal sentir més a la histèrica posseïda per Satanàs que teníem al costat que al meu estimat pianista. Això va refredar clarament l’ambient i els propis músics, el que l’any passat va ser un començament apoteòsic amb Clocks en la tercera posició del setlist, aquest any va girar-se en contra seua, ja que el hit va quedar descafeïnat per culpa dels problemes tècnics.

CD’s que repartien a l’eixida, papallones de paper i entrada

Mentiria si diguera que no va haver cap moment màgic en tota la nit. The hardest part i Postcards from far away, les dos Martin sol amb el piano, contrastades tot seguit per Viva la vida a tot drap, van fer oblidar durant uns minuts les deficiències de tota aquella infraestructura. I per mi, l’instant més valuós va ser The scientist a les acaballes del concert, va sonar tan dolça com és. Abans d’interpretar-la, Chris Martin va demanar disculpes públicament pels problemes tècnics i el volum insuficient en alguns sectors del recinte. Si la cançó formava part de les disculpes jo les vaig acceptar en aquell moment.

Crec que ha estat una equivocació passar del Sant Jordi a l’Estadi Olímpic, el pavelló se’ls queda xicotet pel que fa a l’aforament però és preferible fer dos concerts consecutius, a sacrificar l’acústica i la complicitat amb el públic. Sembla mentida, però l’ambient que es va crear fa tot just un any al Sant Jordi va ser molt íntim i emocionant. Tot i aquests detalls, no sense importància, Coldplay segueixen líders indiscutibles de la meua taula classificatòria personal, i sempre que passen mínimament prop de Barcelona els seré fidel.

A algú li sobra una entrada pel concert de Manchester o Londres?