Fa nou anys jo en tenia quinze i xatejava a l’IRC unes quantes hores al dia. La gent que entràvem assíduament al canal #País_Valencià vam establir una tradició que consistia en muntar una quedada cada 9 d’Octubre per a celebrar la Diada valenciana, va durar alguns anys. Ens trobàvem abans de dinar, sempre a l’estàtua del torero que hi ha a les portes de la plaça de bous de València. És el punt més cèntric de la ciutat però en el fons ens feia gràcia quedar allà perquè després de la mani el monument sempre apareixia, misteriosament, tirat per terra. No és molt cívic arrencar estàtues, però mira, a mi tampoc em sembla cívic homenatjar torturadors a la via pública. Per desgràcia no van trigar molt en posar-lo en un pedestal més fort i més alt.

Cartell 9 d’Octubre de 2009

Aquell any JGM1 va organitzar el dinar al Casal Jaume I de Russafa. Aquelles trobades eren divertides i enriquidores, fins aleshores crec que no m’havia relacionat amb altres persones que compartien les meues inquietuds culturals i nacionals. No és que tinguera molt clar quines eren aquestes preocupacions però sabia que amb ells em sentia agust intentant trobar respostes. A les sis de la vesprada va eixir la manifestació de la Plaça de Sant Agustí i tot va transcórrer amb tranquil·litat. Pot ser un dia complicat (per què, aquí) però aquell 9 d’Octubre havia sigut especialment tranquil.

Casal Jaume I de Russafa, després de dinar. 09/10/2000

La marxa havia acabat i tornàvem caminant al casal a buscar les nostres coses. Al carrer Colón vam vore un grup de blavers tocacollons, però van desaparèixer i Malky va decidir que no era necessari guardar la bandera antifeixista (foto). Caminàvem ell i jo davant, els altres ens seguien uns metres més avall, vam creuar Colón cap a Russafa i vam passar per davant de dos furgons de la policia nacional, la bandera: “Alto, documentación!”, es dirigien a Malky i a mi no em deixaren apropar-me. S’havia deixat el document d’identitat al casal aixina que se l’endugueren al primer furgó a prendre-li les dades. Mentre l’esperava van arribar els altres i els vaig explicar què passava. JGM1 tenia les claus del casal i va creure convenient preguntar-li a un altre policia si trigarien molt, ja que Malky tenia les seues coses allà. “A mi me habla en español.” va ser la resposta del policia, “Perdone, el valencià ací és una llengua oficial.” li va respondre JGM1.

Va costar que mons pares es creieren el que va passar després. La resposta de JGM1 no li va agradar gens al policia, el va espentar en direcció al segon furgó, recorde el que va dir JGM1, “Està abusant de la seua autoritat”. Efectivament, d’un colp de puny a l’estómac el policia va ficar-lo a la part de darrere del furgó, sense molestar-se en obrir la porta corredora més de trenta centímetres. El furgó va arrancar i se’l van endur, Malky encara no havia acabat de donar-los les seues dades. Quan va eixir de l’altre furgó no havia vist ni sentit res. Mai m’havia sentit tan impotent.

La manifestació a l’alçada de la Plaça de l’Ajuntament. 09/10/2000

JMG1 va eixir del calabós a les dos de la matinada d’aquella mateixa nit, va demanar un reconeixement mèdic legal que va provar l’existència de lesions com a conseqüència dels colps rebuts a la comissaria. JMG1 ho va denunciar, tenia testimonis, testimonis que no valen una merda quan els acusats són polis i tu vens d’una manifestació. Els advocats de l’Estat espanyol van muntar ràpidament una contradenúncia que va portar JGM1 a juí, acusació: desordre públic. Jo vaig declarar dos vegades en la seua defensa, la primera volta vaig ser interrogada per l’advocat dels policies, també vaig declarar al juí que va tindre lloc quasi un any després dels fets. Ma mare va haver d’acompanyar-me a tot arreu ja que jo era menor d’edat.

Finalment JMG1 va ser condemnat a pagar una multa i va haver de retirar la denúncia contra els seus agressors. La versió dels esdeveniments que va prevaldre, en tant que va guanyar el juí, va ser que JMG1 anava sol pel carrer Colón quan va vore els dos furgons. JMG1 va creuar el carrer insultant i amenaçant als membres de la policia, es va dirigir a un en concret i li va donar una puntada de peu mentre l’insultava. Els policies van procedir a detenir-lo per desordre públic i agressió.

Ell sol contra tots els policies armats que caben en dos furgons, crec que fins i tot a mi, amb setze anys, se m’hauria ocorregut una història més versemblant. A ells, simplement, no els feia falta.