1 d’octubre, Green Day (Palau Sant Jordi, Barcelona). Al principi vaig dubtar per una qüestió de pasta, però Green Day no ve molt sovint a Barcelona aixina que no vaig poder deixar passar l’oportunitat de veure’ls en directe. Vaig triomfar com la coca-cola perquè el concert va ser genial, em van sorprendre molt positivament, a vegades passa quan no et crees moltes expectatives.

(cc) Laia Marqués

Algunes coses que em van agradar: la veu de Billie Joe és impressionant en directe! sembla obvi però no ho és, qualsevol pot gravar un disc, fins i tot Cristiano Ronaldo cola com a cantant de balades quan passen la seua veu per l’auto-tune. És curiós perquè quan el cantant de Green Day parla entre cançons sembla un heviata guarro grunyint, però quan canta la seua veu és polida i afinada. També em va agradar que fera pujar a cantar uns quants frikis del públic, va ser molt divertit. En fi, si mai tornen a Barcelona i vos agraden, no dubteu.

11 d’octubre, Andrés Calamaro (Pavelló Fontajau, Girona). Un clàssic, amb Calamaro no dubte mai, sóc capaç de deixar de banda una semifinal de Champions del Barça amb Iniestazo inclòs, no hace falta decir nada más, com diria aquell. De Calamaro n’he vist de tots els colors, el format i el setlist van ser semblants als del mes de maig, la gran diferència va ser el recinte. Al maig, a l’Auditori de Barcelona, tot sonava tant exquisit que semblava que estaves sentint un CD i, a més a més, estava rodejada de repijos amb les cames creuades en les seues butaques de vellut.

A Fontajau no se sentia tan perfecte però allò era un recital de Calamaro com ha de ser, amb la gent cantant, botant i fumant porros. Andresito es va lluir, posat d’alguna substància que encara li permetia moure’s prou ràpid sense caure, va fer una gran actuació de rock, pop, tango… . Li va dedicar unes paraules de suport al seu amic Maradona, que aleshores encara no feia apologia de la fel·lació, i és que, al cap i a la fi, és gràcies a Calamaro que Maradona no es una persona cualquiera.

23 d’octubre, Ska-P (Pavelló Olímpic, Badalona). Ska-P són molt divertits, després del concert estàs fet pols de moure tot el cos. No cal ficar-se al mig de la pista per a passar-s’ho bé, a més és perillós perquè hi ha cançons on la pista es converteix en una batalla campal. Si a més a més vols desfogar-te i et sents identificat amb algunes lletres, més d’una vegada tatxades de populistes, doncs millor. Quasi totes les cançons van acompanyades d’una performance relacionada amb el tema: si critiquen la pena de mort apareix l’animador vestit de pres de Guantánamo, de torero si critiquen las corridas de toros, etc.

Al marge del missatge, les cançons de l’últim disc sonen molt bé i segueixen tenint una energia impressionant dalt de l’escenari. És impossible no deixar-se portar pel ritme espasmòdic del seu ska, de vegades amb tocs cèltics i d’altres vegades totalment punk rock. El primer single, Crimen Sollicitationis, parla sobre aquesta notícia de 2008: “Ratzinger ordenó silenciar los abusos a menores bajo amenaza de excomunión”.

26 d’octubre, James Morrison (Sala Apolo, Barcelona). No cal dir que James Morrison no té res a vore amb SKA-P, és la dolçor personificada sense arribar a empalagar-te, m’encanta. Vaig descobrir-lo per una cançó que l’ha fet relativament famós per interpretar-la al costat de Nelly Furtado, Broken Strings. Després em vaig trobar amb un pop rock anglès amb tocs de soul que entrava com recobert de lubricant perquè el senyor Morrison té una veu privilegiada.

(cc) Laia Marqués

L’Apolo és una sala xicoteta que dóna peu a crear una complicitat entre el públic i el músic molt emocionant. Vaig arribar una hora i mitja abans per agafar les primeres files, ho vaig aconseguir i vaig connectar completament amb la música. Només fa tres anys que cantes pels escenaris i ja eres molt gran, James Morrison.