He decidit fer un altre post d’Argentina per a rematar-ho amb el 10 de Messi que mola més. L’any que el Barça ho ha guanyat tot els culés ens mereixem fardar una mica pel món, i jo concretament explicar la reacció dels argentins que et pregunten d’on véns, i tu respons “de Barcelona” (somriure enorme a la cara).

La Bombonera

De la mateixa manera que pressuposes que a tots els argentins els agrada el futbol (i encertes un 100% de les vegades), els argentins pressuposen que si véns de Catalunya t’agrada el futbol i, a més a més, eres del Barça. Per mi cap problema, però no puc evitar imaginar-me un escèptic del futbol o un periquito en la mateixa situació. L’única vegada en tot el viatge on ens van preguntar si érem del Barça o de l’Espanyol va ser a la guixeta del Tour de Boca, el xic ens va explicar que una vegada un senyor de l’Espanyol s’havia emprenyat molt quan el van prendre per culé, normal.

top manta de gorres al carrer Florida (Buenos Aires)

Quan noten la teua predisposició a mantenir una conversa sobre futbol, el primer que fan és mostrar admiració per la temporada perfecta que ha fet el Barça, però en realitat on volen anar tots a petar és al “què li passa a Messi?”. Al principi em va sorprendre, què li passa? què és el puto amo, no? el taxista t’ho explica ràpidament: “Aquí lo matan. No siente la camiseta de la selección, no se echa el equipo a la espalda como hacia Maradona”. Ells creuen que estan cabrejats perquè Messi no juga igual de bé amb la selecció albiceleste però en realitat estan fotuts perquè la selecció argentina no juga com el Barça.

El millor jugador del món

A Buenos Aires són autèntics talibans, per sort fora de la capital “el problema es que no juega con Xavi y Iniesta” uf! començava a pensar que no hi havia cap argentí amb coneixements de futbol. De mica en mica veus que aquest odi visceral cap al nostre súperheroi està fomentat moltes vegades pels propis mitjans de comunicació que han de penjar-li el mort a algú. S’ho mengen tot Messi i Maradona, però els taxistes encara no s’atreveixen a baixar al pelusa del pedestal.

Jo els vaig dir que no es preocuparen, que si no el volien ja ens el quedaríem nosaltres a Barcelona per sempre més.