La casualitat ha volgut que l’endemà de la classificació d’Espanya per a la final del mundial tocaren Els amics de les arts i Els Pets al Poble Espanyol, és curiós el joc de paraules. Reconec que aquests dies m’he vist superada per l’allau d’espanyolisme que ens rodeja, als mitjans, al carrer, totes les converses… Que sí, que s’ha de respectar, si ens passem la vida respectant ideologies i comportaments que després no ens toleren a nosaltres, som un poble educat i dòcil que demana perdó contínuament per ser com és.

I enmig d’aquesta palla rojigualda gegant que ens esguita a tots, trobe una via d’escapatòria tan dolça i tan bona que torne a tenir forces per cridar ben fort que Som una nació – Nosaltres decidim, que Gavaldà president – Catalunya independent… i em sent a casa rodejada de desconeguts, i respire alleujada, potser visc al planeta Piruleta.

Faig tard descobrint Els amics de les arts, ho sé, però ho he fet quan m’ha vingut de gust i ha sigut molt més agradable. Tenen un directe bidireccional, les bromes i la seua actitud positiva fan que les cançons entren com un vestit fet a mida, s’ho passen bé, estan contents, i a mi m’han fet sentir aixina també. M’encanten les quatre veus, normalment enamorar-se d’un amic és una putada, quina excepció tan genial!

Els Pets

Els Pets són molt bons, sóc especialment fan dels tres últims discos que han parit. En directe no m’han decebut mai i ja he perdut el compte, són una font d’energia inesgotable. Hui per a mi eren necessaris, m’han desemboirat el terrat, tenim tantes coses bones que hem de cuidar, hem d’anar a la manifestació de dissabte, no tenir por de dir el que volem i demanar respecte, molt més enllà del bunyol-estatut.

Gràcies Amics! Gràcies Pets! Ha sigut una sessió de diàlisis mental collonuda.