La marquesa

Un Govern en funcions no pot aprovar la ‘Ley Sinde’

laiamarques — Fri, 02 Dec 2011 00:34:49 +0000

Trobareu aquest text en altres blogs i pàgines, si hi esteu d’acord publiqueu-lo i compartiu-lo allà on vulgueu, aixina ho he fet jo.

Davant la previsible aprovació d’aquí a unes hores de la polèmica Ley Sinde, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors d’Internet seguim manifestant -com vam fer en el Manifest del 2 de desembre de 2009- la nostra ferma oposició a una norma que inclou modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet. En principi no sembla de rebut que un Govern en funcions adopti aquesta decisió en el seu últim o un dels seus últims Consells de Ministres. Seria doblement greu que es confirmessin les pressions exercides pels EUA, a través de la seva ambaixada a Madrid, com van revelar els cables de Wikileaks. En tot cas insistim en aquests raonaments:

1 .- Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.

2 .- La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l’article 20.5 de la Constitució, posa en mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del Ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans de l’Estat espanyol l’accés a qualsevol pàgina web.

3 .- La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic de l’Estat espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint traves a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4 .- La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5 .- Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i a Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6 .- Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per la finalitat que diuen perseguir.

7 .- Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà segueixi sent lliure.

8 .- Exigim que el Govern espanyol garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a l’Estat espanyol, davant qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.

9 .- Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10 .- En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és de rebut que es facin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Passa-ho. Publica-ho. RT. Comparteix. Reprodueix. Copy/Paste.

Noel Gallagher al Hammersmith Apollo de Londres

laiamarques — Sun, 30 Oct 2011 22:40:19 +0000

Noel Gallagher al Hammersmith Apollo de Londres. Credit: (Mandatory)

Que Oasis se separaren no va sorprendre a ningú, més d’un fins i tot devia preguntar-se: ah, però encara estaven junts?. El primer concert d’Oasis que vaig vore va ser l’any 2000 a Barcelona i sense Noel, havia deixat la gira per “desavinences” amb el seu germà… com aquesta hi havien hagut i hi haurien moltes més fins que l’any 2009 Noel deixà el grup definitivament, “simplement no puc treballar amb Liam ni un dia més”:

“It’s with some sadness and great relief to tell you that I quit Oasis tonight. People will write and say what they like, but I simply could not go on working with Liam a day longer.

“Apologies to all the people who bought tickets for the shows in Paris, Konstanz and Milan.”

28 August 2009 (oasisnet.com)

La veritat és que no he tingut temps de trobar a faltar l’essència d’Oasis, per molt que m’estime la veu de Liam i me pose el seu macarrisme desmesurat, Noel ens ha regalat un disc enorme, modern però amb la dosi remember when que em calia, amb cançons que te deixen petjada a primera oïda, i on es veu clarament (si no estava ja prou clar) el lloc que ocupava cadascun dels germans Gallagher al grup.

Anar a Londres a vore’l per primera volta en solitari ha sigut un gran encert, l’ambient era immillorable, imagineu-vos-ho, allà és un Déu, els anglesos l’adoren, adoraven Oasis i ara el veneren a ell. La mitjana d’edat superava la trentena i tothom vestia prou elegant, això em va fer patir al principi per l’ambient que hi hauria al concert. La gent va arribar força estona abans però no precisament per a vore els teloners sinó per començar a beure, bar ple, butaques buides fins 5 minuts abans de començar. Algun flipat imitava el look dels Gallagher, amb el monyo tapant-li les orelles i les ulleres de sol més de Liam. Després de la primera cançó vaig saber que m’havia equivocat amb això de l’ambient, eren anglesos elegants però borratxos, i totalment entregats. Les butaques eren inútils, no vam seure ni un minut.

Al meu voltant tothom se sabia totes i cadascuna de les cançons de principi a fi i les cantava a ple pulmó, incloses les del disc nou que no fa ni un mes que està al carrer, no cal dir-ho de les versions que va fer d’Oasis, l’auditori va embogir i jo encara més! crec que cançons com “(It’s good) to be free” i “Have the world away” no les havia sentit mai en directe. A “Don’t look back in anger” vaig acabar abraçada a una parella de gais (crec que en realitat es recolzaven en mi perquè no s’aguantaven drets de lo mamats que anaven) i els tres vam cantar i cridar birres amunt amb la llagrimeta, inevitable, espectacular. No puc fer més que esperar que no trigue molt a venir a Barcelona. Dream on!!

Llista de reproducció del concert a YouTube

(gràcies usuari a1999f!!)

Enllaç a la llista de reproducció.

Setlist del concert

(It’s Good) To Be Free (Oasis cover)
Mucky Fingers (Oasis cover)
Everybody’s on the Run
Dream On
If I Had a Gun…
The Good Rebel
The Death of You and Me
Freaky Teeth
Wonderwall (Oasis cover)
Supersonic (Oasis cover)
(I Wanna Live in a Dream in My) Record Machine
AKA… What a Life!
Talk Tonight (Oasis cover)
Soldier Boys and Jesus Freaks
AKA… Broken Arrow
Half The World Away (Oasis cover)
(Stranded On) The Wrong Beach

Bisos:
Don’t Look Back In Anger (Oasis cover)
The Importance of Being Idle (Oasis cover)
Little By Little (Oasis cover)

Guardiola Medalla d’Or del Parlament

laiamarques — Fri, 09 Sep 2011 06:30:03 +0000

Catalunya és gran per persones com tu, la majoria anònimes. I ja no et dic el Barça… ara mateix sou sinònims.

Vídeo del discurs de Guardiola.

Foto Mundo Deportivo

Em preguntava si aquest lloc, la institució més important d’aquest país, imposava, i creieu-me que imposa, i molt. Si l’elogi debilita, estic fos, després de tot el que s’ha dit. Sincerament, us parlaré amb el que sento. Jo vaig ser escollit. Qualsevol altre podia haver estat escollit per entrenar el FC Barcelona, però em van escollir a mi. El mèrit el tenen els que em van escollir. M’ho va dir el David [Trueba] el dia que el president Laporta i la seva gent em van escollir: “Creu-me, l’únic mèrit que tens és que has sigut l’escollit”. I vaig pensar que era una molt bona manera d’afrontar la meva professió; la millor manera. Després d’això, em diuen: “Si, bé, però heu guanyat tot el que heu guanyat”, i és cert. Però el que sé, els coneixements que tinc per poder transmetre als meus jugadors, també els he après, tampoc no em pertanyen a mi. Pertanyen a tots els entrenadors que he tingut, perquè, uns més que d’altres, tots m’han aportat alguna cosa. Dels companys que he tingut en vaig aprendre molt, i dels jugadors que tinc ara també n’he après molt. Jo visc la meva professió d’aquesta manera. Només hi ha una cosa que m’imputo a mi: estimo el meu ofici, tinc passió pel meu ofici.

L’adorava quan jugava, l’adoro quan l’entreno, quan en parlo, quan estic amb gent discutint d’això i d’allò. Al final tot es redueix a instants. En totes les feines que tenim, tot acaba en un instant, sempre hi ha un moment que ens fa joia, que disfrutem, i el vull compartir amb vosaltres. Abans de cada partit que juguem, un dia abans o dos dies abans, me’n vaig al soterrani de Can Barça, on no hi ha llum exterior i hi ha un petit despatxet que m’he arreglat. Allà em tanco durant una hora i mitja, o dues hores, amb un o dos DVDs del següent rival que em preparen el Carles, el Dome i el Jordi, que també m’acompanyen en aquesta aventura. M’assec, agafo un bolígraf i foli i començo a veure els partits de l’equip a què ens enfrontarem. I començo a apuntar: el central dretà juga millor que l’esquerrà, l’extrem dret és més ràpid que l’esquerrà, aquests juguen pilotes llargues, aquests juguen així… I vaig apuntant tot el que se m’acut de les coses bones del contrari, i de les coses dolentes també. Però arriba un moment acollonant, fantàstic, el que dóna sentit a la professió… Creieu-me si us dic que sóc entrenador per aquest instant. Tota la resta és un afegit que un, evidentment, ha de portar. Imagino que per al president de la Generalitat també hi ha moments de joia i d’altres en què ha de fer el protocol. Doncs jo tinc aquest instant de màxima joia. De vegades dura un minut vint, minut i mig, que és quan dic: “Ja ho tinc, demà guanyarem”. No saps per què, però hi ha una imatge, unes coses que has vist, que et fan dir: “Demà guanyarem”. No us penseu que tinc cap fórmula màgica, perquè ho penso sempre i de vegades hem perdut, i això faria enfonsar tota aquesta teoria. Però us ho dic per la passió que tinc per aquest ofici, que imagino que és la mateixa en les seves professions. Jo estimo aquesta feina per aquest moment. Llavors ja m’encarrego jo de dir als meus paios: “Nanos, ho hem de fer així”, i de vegades surt i de vegades no. Em direu, és suficient? No ho sé, però és el meu. És d’aquesta passió que no sé d’on he agafat, perquè el meu pare el més rodó que ha vist era una rentadora, el meu avi per part de pare no el vaig arribar a conèixer, i l’avi per part de mare prou feina tenia d’amagar-se durant la postguerra. Per tant no tinc una herència familiar, però tinc aquesta passió, i la tinc igual que quan era petit.

Im’agradaria fer una petita reivindicació de la meravella que és l’esport, no el futbol, l’esport. A mi els meus pares m’han educat força bé, molt bé, diria, l’escola m’ha ajudat, però el que m’ha educat és el microsistema que és un equip de futbol, un equip de gent que estan junts. Allà m’han donat tot el que jo ara sóc com a persona, a mi m’ho ha donat haver fet esport. Allà m’han ensenyat el que significa guanyar i a celebrar-ho amb moltíssima moderació, m’han ensenyat el que és perdre, que fa mal de veritat, però és que t’ensenya a aixecar-te i a valorar el que costa després guanyar. He après que un entrenador decideixi que avui no jugo, perquè ell pensa per tots i jo només pensava per mi, he après que un company és millor que jo i es mereix jugar, he après que els retrets i les excuses no serveixen absolutament per a res. Quan perds és responsabilitat teva. L’esport, de ben petit, amb el Barça, que és on més temps he estat, és tot que m’ha fet com a persona. Del Barça en podríem parlar molta estona, perquè en parlo cada tres dies, però voldria fer-hi una referència petitíssima. Avui només vull citar en Valero Rivera, un meravellós entrenador d’handbol que un dia em va dir: “El Barça ens fa bons a tots, viu la teva professió donant gràcies a aquesta institució, i no visquis mai demanant alguna cosa d’aquesta institució”. És una altra cosa que m’ha acompanyat i cada dia que sóc allà amb els meus jugadors sempre reivindico com n’arribem a ser de privilegiats.

Amb 23 anys em van fer Un tomb per la vida i amb 40 em donen la Medalla d’Or de la institució més important d’aquest país. Em sembla que és un mica precoç tot això, però sapigueu que en part sóc aquí perquè hem guanyat molt darrerament, i això ajuda que m’hagin donat aquesta medalla. Però creieu-me que si no haguéssim guanyat tant estaria igual d’orgullós per com la nostra gent ens hem esforçat perquè les coses funcionessin i que la gent estigués orgullosa de tots nosaltres.

Permeteu-me només una cosa: jo no vull ser exemple de res. Jo vaig néixer a Santpedor, un poble prop de la capital del Bages. Jo només vull fer el meu ofici el millor possible. Procuro que la gent vegi tot allò que faig amb aquesta passió, només vull que sentin això que sento jo. Jo només intento ser un bon amic dels meus amics, que quan deixi aquesta obsessió de feina probablement retrobaré, només procuro ser un bon fill dels meus pares, i sobretot, sobretot, procuro ser un bon company de la meva companya, que junts puguem disfrutar del meravellós espectacle que és veure crèixer la Valentina, el Màrius i la Maria. Amb l’objectiu de no emprenyar-los gaire perquè sabran que els seus pares seran allà per ajudar-los.

Molt honorable presidenta del Parlament, és un honor immens poder rebre aquesta medalla. De part de la meva família, i de part meva, no sé quan li podrem tornar tanta gratitud. Només espero comportar-me de la millor manera que sé. I no oblideu mai que si ens aixequem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, i no hi ha retrets ni excuses i ens posem a pencar, som un país imparable. Creieu-me que som imparables.

Moltes gràcies i visca Catalunya.

Pep Guardiola

(via Diari Ara)

Sobre la campanya “El País Valencià és el meu país”

laiamarques — Fri, 15 Apr 2011 07:00:03 +0000

Aquest és l’eslògan de l’anunci que han rodat alguns personatges públics catalans per defensar TV3 al País Valencià amb motiu de la celebració de la diada del 25 d’abril a València. No dubte de les bones intencions dels que han ideat i participat en aquest vídeo però personalment trobe l’eslògan força decencertat. Per si algú encara no ho sap, sóc valenciana i fa nou anys que visc a Barcelona, em sent valenciana i catalana a parts iguals i tota la vida he vist TV3, tant a València com a Barcelona, per tant estic totalment a favor que la cadena catalana se puga tornar a vore a casa dels meus pares.

A València hi ha des de fa molts anys (quaranta?) un greu problema d’intoxicació informativa pel que fa a tot el que ve del nord (i una mica a Catalunya també del que ve del sud… però això és un altre tema) és obvi que als “Una, Grande y Libre” no els ha interessat mai que dues de les regions més fortes culturalment i econòmica d’Espanya es feren amiguetes, no fora el cas que s’agafaren de la mà i volgueren fer una volteta elles soles… vos penseu que l’odi i la por cap a Catalunya són innats? el que hi ha són molts interessos econòmics i electorals i molt verí als mitjans de comunicació…

(Per a més informació i millor entesa recomane el documental “Del roig al blau. La transició valenciana” de Llorenç Soler).

Dutxeu-vos! guarros!

Els arguments que ha fet servir l’espanyolisme/blaverisme, tots derivats del “No mos fareu catalans”, “Ens volen prendre la llengua” (Valencià vs Català), “Ens volen imposar els seus símbols” (la senyera), “Ens volen colonitzar” (Països Catalans) etc. els que hem viscut, viuen o anem i venim del País Valencià hem intentat combatre’ls amb pedagogia i mooolta paciència.

Moltes vegades el discurs que arriba des de Catalunya té poc de dialogant i pedagògic, després de tants anys de contaminació informativa no pots arribar i començar a cridar segons quines consignes que segur funcionen a Catalunya però que difícilment s’entendran al País Valencià. Per això crec que si pretens lluitar contra la imatge que tenen de tu de “colonialista invasor”, un grup de catalans dient “El País Valencià és el meu país” amb cara de mala hòstia i a les fosques no és la millor idea que se li hauria pogut acudir a Acció Cultural del Páis Valencià (ACPV).

A qui vull enganyar? aquesta campanya no està adreçada als valencians, volen convèncer els catalans perquè paguen les multes derivades de l’emissió de TV3 als País Valencià, d’acord, aleshores sí… tot perfecte, en eixe cas a vore quan serà el moment que ACPV deixa de ser “Acció Cultural de Catalunya al País Valencià” (ACCPV?) per a passar a ser realment “del País Valencià”.

Seguint aquesta línia propose alguns eslògans que també podrien haver funcionat: “El País Valencià és nostre i volem veure Canal 9″, “El València CF és el nostre equip, no volem que el Barça guanye cap títol aquest any” o “La paella de pollastre i verdura és molt millor que la paella de marisc”, per l’any que ve m’oferisc d’assessora.

Ho hem aconseguit #bcndecideix

laiamarques — Mon, 11 Apr 2011 07:09:52 +0000

La consulta de Barcelona ha estat un èxit, ha votat el 18,14% de la gent que podia fer-ho (cens electoral oficial + 16-18 anys + estrangers). Si tenim en compte el cens electoral oficial el percentatge puja fins el 21,37%, pareu-vos a pensar-ho, contextualitzeu-ho, 257.645 persones és moltíssima gent. Aquesta consulta és dels barcelonins, ha estat organitzada per la gent dels barris, voluntaris que s’han deixat les hores i la pell per tirar-ho avant amb la valuosa experiència que els donaven les consultes que s’han fet des de setembre de 2009.

L’Ajuntament de Barcelona, que no ha fet res més que posar traves a Barcelona Decideix, no ha pogut aturar-ho, si no ens deixen posar col·legis electorals als centres cívics la senyora del Carrer Arizala 53 1r 1a ens passarà un endoll de llum per la finestra, si no ens deixen posar banderoles a les faroles penjarem banderes de les balconades, em sap greu senyor Hereu, ho hem aconseguit igualment!

Felicitats a tots els ho heu fet possible, sobretot a la gent de l’organització de Sants-Montjuïc Decideix per la part que em toca.

Consulta de la Diagonal vs Barcelona Decideix

172.161 persones van votar a la consulta de la Diagonal, 257.645 ciutadans ho han fet a la consulta sobre la independència de Catalunya a Barcelona (85.484 persones més). La consulta de l’Ajuntament sobre la Diagonal va costar 3,17 milions d’euros que provenien de diners públics, 80.000 euros la consulta sobre la independència, tots provinents d’aportacions privades.

#10A “Vota sí, vota no, vota el que vulguis!”

laiamarques — Thu, 24 Mar 2011 10:00:25 +0000

Magnífica crida de la plataforma Barcelona decideix amb personatges reconeguts del món de la cultura i els mitjans de comunicació de Catalunya. Des de la primera consulta a Arenys de Munt els polítics contraris a les consultes han llançat missatges de descrèdit a la societat per tal de fer-les fracassar, no els feu cas! el vídeo desmunta tots aquests missatges negatius:

És antidemocràtic? a la democràcia es decideixen les coses votant, o no?; Trenca la cohesió social? exercir el dret a vot cohesiona, ens fa més forts com a societat; No és vinculant? ens vincula amb la nostra societat, ens vincula entre nosaltres. No som una societat prou madura? ens hem fet grans, som adults i volem ser responsables. Ara hi ha coses més importants? Aquest és el nostre futur i sí ens importa…

I no vos equivoqueu, no existeixen els índexs baixos de participació, aquesta consulta pateix un boicot fins i tot a casa nostra, no és present als mitjans de comunicació, no hi ha campanya electoral, no hi ha espais de propaganda als carrers per anunciar-la, no podem comparar les dades de participació amb les d’unes eleccions convencionals, per poc percentatge que s’aconseguisca serà un èxit! així que… voteu sí, voteu no, voteu el que volgueu! però voteu.

Vot anticipat i participació activa

Si el 10 d’abril no podeu votar perquè sou fora o qualsevol altra cosa podeu votar anticipadament, consulteu els punts de votació més propers. També podeu participar activament en la consulta com a voluntaris, podeu apuntar-vos en aquest formulari.

Les faltes dels cartells de la falla de l’Ajuntament de València

laiamarques — Fri, 18 Mar 2011 22:59:50 +0000

És habitual trobar-se faltes d’ortografia en els cartells d’una falla, la majoria de vegades busquen escriure’ls amb una llengua 100% col·loquial, del carrer, i això dóna llicència per a escriure expressions tan valencianes com “pegar una ullaeta” o fer servir “en” on hauria d’haver un “amb” si estiguerem escrivint un text normatiu.

El que m’he trobat aquest any a la falla de l’Ajuntament de València està tan malament escrit que no puc pensar una altra cosa que no siga que ho han fet expressament. Aquesta falla està fora de concurs, finançada per l’ajuntament, aixina ens demostren la cura que tenen per la llengua, eixa llengua que consideren tan seua que busquen de totes les maneres possibles diferenciar-la del català.

Carregat de productes de la terra,
l’home es torna satisfet,
per això en nostra ciutat,
el campionat s’ha fet.

Pegant una ulladeta,
al pòdium està el resultat,
guanyant la prova el pilotari,
que la paella ha tastat.

A tota la família muntada al carro,
arrossega el cavall i el llaurador,
ja voreu com supera el moment,
i tots guanyen medalla d’or.

Esport autòcton de nostra terra,
que s’adapta als temps moderns,
tirant avant i lluitant contra la crisi,
per a eixir dels inferns.

En l’esport hi ha un mal,
que a tots dóna por,
és el dopatge mal aconsellat,
per gents sense cor.

Dóna glòria admirar,
a esportistes que són d’or
que ixen triomfants de les sospites,
com el nostre gran Contador.

Encara que algú caiga,
o punxe una roda corrent,
el company de carrera,
l’ajudarà sense cap condicionament.

Tots pedalejant a la vegada,
en la mateixa direcció,
ens farà guanyar la volta,
sent d’Espanya la revelació.

L’esport entra en la ciutat,
travessant la cinta de la victòria,
fent nostra la ciutat, València,
un lloc important en la Història.

Els pares es barallen,
davant la mirada dels xiquets,
mal exemple estan donant,
mentre els fills els miren quiets.

És un viver de campions,
nostra benvolguda Comunitat,
deixant al món del motociclisme,
completament bocabadat.

Per desgràcia és lamentable,
canviar el nom de l’esport,
acabant en desagradable lluita,
en què acaba algú tort.

L’àrbitre no sap què xiular,
si el partit que es jugava,
o l’assalt de lluita lliure,
o una partideta a la taba.

De Picasso pareix el disseny,
d’esta gimnasta hàbil,
que està per a emmarcar,
com qui no vol la cosa.

Dalí amb quatre pinzellades,
haguera pintat el moment,
de l’exercici gimnasta,
que contempla la gent.

Entre exercicis i postures,
l’art entra en la gimnàstica,
donant colorit i harmonia,
des de València fins a Àsia.

Des dels grans esdeveniments,
fins al campionat més xicotet,
València s’obre al món,
i puja al cel com un coet.

Amb les notes de la dolçaina,
València tira avant,
i amb energia salta la tanca,
de forma àgil i triomfant.

Si te venç la desgana,
i no lluites per la superació
de segur que t’afones
demana’t la rendició.

Paella
Esgarraet
Sang en ceba
Arròs caldós
Carabassa torrà
Suc de taronja

Els majors el gustet li han trobat,
al fantàstic monopatí,
deixant en casa la tele,
el sofà i el batí.

És digne d’admirar,
com disfruten les generacions,
als jardins del riu Túria,
durant les quatre estacions.

Hi ha tanta afició per l’esport,
i és tanta l’afluència,
que tens que agarrar el torn,
i armar-te de paciència.

No he corregit tot el text perquè, com ja he dit abans, els cartells de falles busquen el parlar més col·loquial i hi ha expressions que es poden acceptar, m’he limitat a subratllar les faltes que no hi ha per on agafar-les.

La recepta de Paella Valenciana de ma mare

laiamarques — Thu, 10 Mar 2011 08:10:24 +0000

Dijous paella! aprofite per a penjar la primera recepta al meu blog i comence fort, paella valenciana de veres, amb verdura i carn. El més òptim és fer-ho al foc d’un paeller però a les fotos veureu uns fogons de tota la vida, es pot fer així si feu servir un difusor que es col·loca a un dels fogons. Aquesta recepta és per a cinc persones i es fa servir una paella de 39 cm de diàmetre exterior i 33 cm d’interior.

Ingredients per a cinc persones

Pollastre
Conill
Oli d’oliva
Bajoqueta
Carxofa
1/2 pimentó verd
Garrofó
200g de tomata triturada
Pebre roig en pols
Colorant alimentari groc
Aigua
Sal
Arròs
Una branqueta de romaní

La carn

Pollastre i conill.
Es posa oli d’oliva a la paella, que n’hi haja per tota la paella però sense fer bassal. El foc està al màxim. Es posa la carn i es fregeix fins que queda ben feta i tostadeta.

Pollastre i conill

La verdura

Bajoqueta, carxofa, garrofó i 1/2 pimentó verd.
Es posa la verdura fins que es sofregeix. Quan s’ha sofregit la verdura s’afegeixen 200g de tomata triturada de pot amb un all tallaet. Es fregeix un poc la tomata, que no se creme, uns 5 minuts.
Es posa una culleradeta de pebre roig en pols i tot seguit es posa l’aigua, no deixar que el pebre roig se creme perquè sinó fa mal sabor.

Bajoqueta, catxofa, garrafó i pimentó

L’aigua

Es posa aigua fins que queda tota la paella plena, per damunt dels tornillets de les anses de la paella. Quan comence a bullir es pot tirar una pastilleta d’estarlux de carn per a donar-li més sabor.
Quan l’aigua comença a bullir es posa el colorant alimentari groc i s’afegeix sal abans de posar-hi l’arròs, ha de quedar gustós perquè l’arròs absorbeix sabor i sinó quedarà sosa.
Esperar que l’aigua haja baixat fins que se vegen els tornillets de les anses de la paella.

S'omple d'aigua la paella

L’arròs

Es posa l’arròs fent un bancal al mig de la paella fins que sobreisca per damunt de l’aigua, fer-ho aixina et dóna una mida que serveix per a qualsevol paella (sobretot, ha de sobreeixir), quan s’ha fet este bancal es reparteix l’arròs per tota la paella.
L’arròs no se remou, una volta s’ha repartit es deixa tal qual.
L’aigua segueix a màxima potència. Quan el caldet comença a absorbir-se es pot baixar el foc.

Es posa l'arròs a la paella

Per acabar

Quan queda poca aigua es pot afegir una branqueta de romaní.
Quan ja no queda aigua (gens d’aigua!) s’apaga el foc i se deixa reposar entre 5 i 10 minuts.

Paella Valenciana

Bon profit!

Decoració de les parets amb vinils de twitter [Actualitzat]

laiamarques — Tue, 08 Feb 2011 20:16:35 +0000

Feia molt de temps que volia decorar alguna paret de ma casa amb vinils. Fa anys que guarde enllaços de webs que comercialitzen aquest tipus d’enganxines per a la paret, trobe que queden molt elegants i són molt fàcils de posar, només necessiteu una paret llisa (sobre superfícies rugoses no es pot!). Després de tant de temps, m’ha quedat aixina:

Efectivament, són el pardalet de twitter primigeni i la puta balena, tots dos ara molt vintage. Jo ho vaig comprar per internet per 35 dolars (els vinils són cars!), a LTL Prints, però ara no hi ha manera de trobar-les, en aquest post de Read Write Web ho explica però l’enllaç ja no funciona. Podeu buscar-ho amb paraules clau: fail whale, stickers o Yiying Lu, que n’és la dissenyadora.

Actualització: Internet és fascinant i la dissenyadora Yiying Lu m’indica als comentaris del post que aquest vinil es pot adquirir al web Walls 360. Moltes gràcies Yiying!

La part de les fulles negres és un vinil diferent, el vaig comprar a la botiga Servei Estació del carrer Aragó amb Passeig de Gràcia de Barcelona per poc més de 20 euros, per internet trobareu vinils del mateix tamany per preus més elevats.

Ací vos deixe l’enllaç a la meua categoria #adhesius de flinkins, trobareu moltes webs on comprar desenes de models diferents :)

Alter Bridge, Barcelona 15/11/2010

laiamarques — Wed, 17 Nov 2010 14:31:41 +0000

Dilluns passat vaig veure Alter Bridge a Razzmatazz 2, en un principi era a la Razzmatazz gran però una setmana abans canviaren d’ubicació, ni tan sols van poder omplir la sala 2, no m’ho explique. No és un grup que estiga en boca de tots ni molt menys, d’acord, només han tret tres àlbums fins ara, val, però igualment no ho entenc. Serà el preu criminal de les entrades? que fora un dilluns? No ho sé! sé que va ser d’aquells concerts que ixes flotant i no pots esperar a arribar a casa per encendre l’Spotify i reviure moments concrets del concert.

Alter Bridge són els ex-membres de Creed amb un cantant diferent (i tant diferent!), Myles Kennedy. Té una veu molt potent amb infinitat de registres, i és de calces-a-terra en directe, tan natural que sembla fàcil i tot. Crec que vaig cantar la primera cançó del concert i les meues cordes vocals van dir prou, a partir d’aquí només vaig provar-ho amb les tornades. Si busques a la Viquipèdia diu que fan metal alternatiu i hard rock, als seus discos pots trobar certament una mica de metal, rock dur i també un rock no tan dur, m’encanten els grups que són capaços de provocar-te torticoli amb el metal més pur i després agafar la guitarra clàssica i posar-te la pell de gallina amb un acústic que riu-te tu del cantautor de torn.

Vaig al·lucinar amb la “picabaralla” entre Myles Kennedy i Mark Tremonti als solos de guitarra elèctrica, hi havia moments on es passaven la batuta l’un a l’altre a veure qui deixava el llistó més alt. És impagable que dos membres del grup siguen capaços de tocar la guitarra amb eixe virtuosisme.

Vos deixe l’enllaç a Spotify i una llista de reproducció de l’usuari de YouTube friko67 que va penjar alguns vídeos del concert: