Sembla que l’equip d’Els amics de les arts està molt ben avingut i això es nota al terreny de joc, es transmet al públic i et venen ganes de participar en les seues converses i convidar-los a una cervesa perquè continuen explicant-te noves jugades d’estratègia i anècdotes de vestuari.

No cabien tots en la mateixa foto!

Jo aprecie molt que els músics m’oferisquen un plus en directe i Els amics de les arts ho fan, t’expliquen històries sobre les cançons, reals, inventades o exagerades, però que fan riure. I si t’escolten comentar la jugada, és molt possible que et contesten, sobretot si toquen a la sala Privat de Mataró, estàs a primera fila i ni mig metre et separa d’ells. Tan propet que fa vergonya si per alguna d’aquelles et creues la mirada, però és íntim, és bonic!

Les Martes i Els amics de les arts

El concert d’ahir era especial, Els amics havien convocat un concurs al seu blog perquè una xica eixira a cantar amb ells la cançó que dóna nom a l’últim disc, Bed&Breakfast. Jo m’hi vaig presentar en un acte d’alienació mental transitòria però no vaig guanyar la votació popular. Això hauria fet que el partit fora encara més especial, debutar amb el primer equip!, però no em puc queixar, atrevir-se ja va ser un èxit per a mi, a vegades tenim ganes de fer alguna cosa però ens aturem perquè ens fa vergonya, pensem en què diran els altres, i quan aconsegueixes passar olímpicament de tot això et sents capaç de fer qualsevol cosa.

No vaig ser la Marta per un dia però si no ho haguera intentat no hauria pogut xerrar amb ells després del concert, comprovar que són tan simpàtics com sembla, explicar-los que no conec al Berto! que només ens seguim a twitter, i que sí, que tinc bons amics que em fan campanyes que riu-te’n tu del Yes we can. Tampoc hauria conegut a la flamant guanyadora, la Gemma, que és molt bonica i s’ho mereixia, ni a la Clàudia i la Clara, que estan pirades!. Per tot això ja va pagar la pena, sense dubte.

Bed&Breakfast dedicat

Txuuu txuuu, estic a punt d’arribar a València (m’he adormit entre paràgrafs…), ara uns dies pel País Valencià, Lisboa, tornada a Barcelona… i si tot va bé, el 6 d’agost anirem a Argentona a veure si aconseguim tres puntets més! Olelé, olalá, un shawarma amb tu és el millor que hi ha…

I enmig d’aquesta palla rojigualda gegant que ens esguita a tots, trobe una via d’escapatòria tan dolça i tan bona que torne a tenir forces per cridar ben fort que Som una nació – Nosaltres decidim, que Gavaldà president – Catalunya independent… i em sent a casa rodejada de desconeguts, i respire alleujada, potser visc al planeta Piruleta.

Faig tard descobrint Els amics de les arts, ho sé, però ho he fet quan m’ha vingut de gust i ha sigut molt més agradable. Tenen un directe bidireccional, les bromes i la seua actitud positiva fan que les cançons entren com un vestit fet a mida, s’ho passen bé, estan contents, i a mi m’han fet sentir aixina també. M’encanten les quatre veus, normalment enamorar-se d’un amic és una putada, quina excepció tan genial!

Els Pets

Els Pets són molt bons, sóc especialment fan dels tres últims discos que han parit. En directe no m’han decebut mai i ja he perdut el compte, són una font d’energia inesgotable. Hui per a mi eren necessaris, m’han desemboirat el terrat, tenim tantes coses bones que hem de cuidar, hem d’anar a la manifestació de dissabte, no tenir por de dir el que volem i demanar respecte, molt més enllà del bunyol-estatut.

Gràcies Amics! Gràcies Pets! Ha sigut una sessió de diàlisis mental collonuda.

La foto és cortesia de rojopicantón

De les 11h a les 15h vam patir un allau de socis, va ser el pitjor moment, però la resta d’hores van transcórrer més o menys tranquil·les. Precisament a les hores punta vam tenir un parell de mogudes amb dos socis retardats. El primer venia molt predisposat a cagar-se en tot, el seu document d’identitat no coincidia amb el que hi havia al cens. Mentre alguns membres de la junta electoral intentaven solucionar el problema es va posar davant de l’urna impedint que poguera votar ningú més fins que no li deixarem fer-ho a ell.

El segon pollastre el va muntar un senyor gran, a les normes de votació i als estatuts del club diu que el president de cada mesa és l’encarregat d’introduir el vot dins l’urna. Evidentment moltes meses s’ho passen pel forro i per eixe motiu en una altra mesa un senyor havia aconseguit colar dos sobres. Jo no volia problemes i li vaig dir a l’avi que jo introduiria el sobre a l’urna. En el fons el que li va fotre és que una xica jove tinguera autoritat per a decidir com havia de votar, molts homes tenen aquest problema. Finalment va accedir sense estalviar-se una retafila d’improperis cap a la meua persona, per sort no crec que aguante fins a les properes eleccions.

L’anècdota entranyable, Justo Molinero a part, la va protagonitzar un senyor que es va presentar amb un document d’identitat de nacionalitat catalana. “Puc votar amb aquest?” jo li vaig dir que si depenguera de mi podria fer-ho perfectament, “amb això que has dit ja estic satisfet” i em va donar el document d’identitat oficial.

Vaig rebre moltes visites durant tot el dia que em van fer molta il·lusió, amics i twitteros il·lustres com @suranpu @jordiku @andreumarques @manelromero @oriolbosch @xaviarmengol i @sandrorosell, a aquest últim li dedicaré un post sencer :P

El diumenge van començar a anular-se vols a Milà, el meu amic Oriol, company d’altres batalles blaugranes a París i Roma, va decidir posar el cotxe de sa mare a punt pel que poguera passar. Dilluns el nostre vol encara no estava cancel·lat però havíem d’espavilar perquè era gairebé segur que no aniríem volant a Itàlia i no podíem esperar més temps.

Facebook, el Jordi busca entrades i jo companys de viatge

Feia uns dies s’havia creat un grup al facebook, Seguiment de les sol·licituds d’entrades per Milà, on es pretenia controlar el número de peticions que s’anaven fent en els tres dies que va estar penjat el formulari. Però, el núvol Kinton de cendra va fer que la finalitat d’aquest grup canviara radicalment d’un dia per l’altre, el mur es va convertir en un taulell d’anuncis de gent que oferia les seues entrades, gent que buscava entrades a última hora, uns buscaven una forma de transport fins a Milà, altres oferien lloc al seu cotxe… sense dubte el grup de facebook més útil del qual he format part mai!

L’Oriol i jo teníem els seients de darrere del cotxe buits i ens interessava portar a algú per a compartir despeses de peatges i benzina, així que ens vam oferir. El Jordi és el desconegut disposat a viatjar amb nosaltres durant més de 20 hores per a veure el Barça. Quan ens va trucar ja sortíem de Barcelona però vam fer mitja volta per a recollir-lo i es va ficar al nostre cotxe sense saber si érem uns psicòpates, uns fitipaldis al volant o uns alcohòlics sense punts al carnet de conduir… només sabia que érem culés i que faríem el que fera falta per a animar al Barça l’endemà al Giuseppe Meazza.

Giuseppe Meazza / San Siro

La història de com el Jordi va aconseguir les entrades també és bona. Va contactar amb algú que oferia les seues entrades a través del grup del facebook però, a més a més, li van encarregar portar-li dues entrades més a una noia catalana que estava d’Erasmus a Milà i que tampoc coneixia. La jugada li va eixir rodona perquè finalment aquesta noia li va poder oferir allotjament (nosaltres ja teníem un hotel reservat), no és bonic?

Jordi, Oriol i Xavi Riera, a Gol Televisión li va agradar la història!

La plaça del Duomo

I com aquesta història en devien haver moltes més perquè el nostre trosset de San Siro estava gairebé ple, i després del que ens havia costat a tots arribar fins allà, vam animar tan fort com vam poder fins al punt d’obligar als italians a xiular els nostres càntics. És una bonica història que de moment no té un final feliç, espere que el desenllaç de dimecres em faça recordar aquest desplaçament amb un somriure encara més gran.

Diumenge vaig visitar Tarragona per primera vegada i em va agradar molt. Però, aquí volia ensenyar-vos alguns objectes mítics de películes mítiques que s’exposaven amb motiu del Festival Internacional de Cinema de Tarragona. No és una sala molt gran però hi ha coses de llagrimeta… jo a cada pas feia un “ohhh!!” més sonor.

Pulp Fiction: ¿Lees la biblia, Ringo?

Pulp Fiction (carta del Jackrabbit Slim’s) / Fotograma

Mars Attack / Eduardo manos tijeras

Terminator II / Jurasic Park

Pesadilla en Elm Street / Batman

Gremlings II

També hi havia un casc de Darth Vader, una maqueta de la Estrella de la muerte, una careta de El planeta de los simios, el vestit blanc de Marilyn Monroe… si passeu per Tarragona no vos ho perdeu!

Més informació:
Exposició. Somnis de Ficció
Del 30 de Març fins el 2 de Maig al Palau de congresos de Tarragona.
www.festivalrec.com

No podia estar més equivocada, el major desengany me’l vaig endur en descobrir que una de les meues cançons favorites de Calamaro, Media Verónica, feia referència a un lance que fa el torero i que ell mateix defineix com “algo artístico” . Pel que jo sé, Andrés és un tio amb estudis i, tot i estar una mica perjudicat, no és un iaio. Com ell hi ha molts altres artistes i/o intel·lectuals protaurins reconeguts: Joaquin Sabina, Joan Manuel Serrat, Jordi Èbole, Mercedes Milà, …

Media Verónica, explicació de Calamaro

M’imagine que tota aquesta gent, i els amants dels toros en general, troben bella aquesta tradició, saben desxifrar una mena de coreografia en els moviments que fa el torero al voltant de la seua víctima. Em pregunte si ho veuen com la lluita final de Kill Bill vol.1 que jo trobe meravellosa. Si la resposta és sí, a més a més són capaços de passar per alt el patiment de l’animal que no ha triat ser la parella de ball del show, no ho entenc.

Multem la gent que maltracta als seus animals de companyia, sancionem aquells que abandonen a l’estiu el gos que han regalat per nadal, ens horroritzem amb la matança de foques al Canadà i les balenes a Dinamarca, però som còmplices de l’agonia que ha de suportar el brau, per què? perquè és tradició i les tradicions no se toquen.

Plaça Monumental de Barcelona (Santcer © All rights reserved)

Al Parlament de Catalunya he sentit discursos protaurins que apel·len a la llibertat per tal d’impedir l’abolició de las corridas. Ara tot es defensable sota aquesta premissa, però la llibertat té límits, no podem fer el que ens vinga en gana. De la mateixa manera que no som lliures per a apallissar el nostre gos, tampoc hauríem de ser lliures per a torturar un bou durant hores, per molt que al final acabe a la cassola.

Crec que mantenir i recolzar aquesta “festa” és un símptoma de retard social i moral. De la mateixa manera que altres tradicions han anat desapareixent perquè la societat avança (o hauria de fer-ho) cap a un món més tolerant i respectuós, també amb el medi ambient.

Pense el mateix del toro embolao, els bous a la mar i el toro de Coria, però si l’ésser humà és incapaç de respectar els seus propis drets, és agosarat pensar que considerarà que els animals en tenen.

Vinyeta de Forges a El País

Entrada relacionada: Corrida benèfica (25/02/2009)

Com a conseqüència de l’allau de mails, twits, comentaris al facebook, cartes, senyals de fum i morse que he rebut aquesta setmana, he decidit fer aquest comunicat oficial per a desmentir la meua participació en l’edició de Gran Hermano – El reencuentro que va començar dimecres passat. Hi ha més marqueses al món, molt més lletges i gilipolles que jo, com haureu pogut comprovar. La veritat és que jo estic esperant que em conviden a participar al reality La Tribu que rodarà Telecinco properament a Pandora amb el clan indígena Omaticaya.

Gràcies a tots pel vostre suport, sé que molts de vosaltres ja m’havieu votat, a mi i al trabolo que m’acompanya, com a parella favorita. Sou una mica cabrons per haver-me confós amb la petarda aquella.

L’altra marquesa / La germana de Marilyn Manson

La Bombonera

De la mateixa manera que pressuposes que a tots els argentins els agrada el futbol (i encertes un 100% de les vegades), els argentins pressuposen que si véns de Catalunya t’agrada el futbol i, a més a més, eres del Barça. Per mi cap problema, però no puc evitar imaginar-me un escèptic del futbol o un periquito en la mateixa situació. L’única vegada en tot el viatge on ens van preguntar si érem del Barça o de l’Espanyol va ser a la guixeta del Tour de Boca, el xic ens va explicar que una vegada un senyor de l’Espanyol s’havia emprenyat molt quan el van prendre per culé, normal.

top manta de gorres al carrer Florida (Buenos Aires)

Quan noten la teua predisposició a mantenir una conversa sobre futbol, el primer que fan és mostrar admiració per la temporada perfecta que ha fet el Barça, però en realitat on volen anar tots a petar és al “què li passa a Messi?”. Al principi em va sorprendre, què li passa? què és el puto amo, no? el taxista t’ho explica ràpidament: “Aquí lo matan. No siente la camiseta de la selección, no se echa el equipo a la espalda como hacia Maradona”. Ells creuen que estan cabrejats perquè Messi no juga igual de bé amb la selecció albiceleste però en realitat estan fotuts perquè la selecció argentina no juga com el Barça.

El millor jugador del món

A Buenos Aires són autèntics talibans, per sort fora de la capital “el problema es que no juega con Xavi y Iniesta” uf! començava a pensar que no hi havia cap argentí amb coneixements de futbol. De mica en mica veus que aquest odi visceral cap al nostre súperheroi està fomentat moltes vegades pels propis mitjans de comunicació que han de penjar-li el mort a algú. S’ho mengen tot Messi i Maradona, però els taxistes encara no s’atreveixen a baixar al pelusa del pedestal.

Jo els vaig dir que no es preocuparen, que si no el volien ja ens el quedaríem nosaltres a Barcelona per sempre més.

Puerto Maderno – Buenos Aires

Ahir vam visitar el barri de La Boca i, per suposat, la Bombonera, l’estadi de Boca Juniors. Em va parèixer xicoteta però encantadora.

Caminito – La Boca

Record de Caminito – La Boca

La Boca – La Bombonera

Després vam córrer cap a la Plaza de Mayo perquè els dijous per la vesprada és quan Las madres de la Plaza de Mayo es reuneixen per a protestar silenciosament contra la impunitat que gaudeixen els segrestadors i/o assassins dels seus familiars durant la dictadura argentina. Són dones ja molt grans que no falten mai a la seua cita setmanal amb la memòria històrica.

Las madres de la Plaza de Mayo

Las madres de la Plaza de Mayo

Per a rematar el dia vam fer unes compres a una llibreria preciosa que es va obrir l’any 2000 on hi havia hagut un antic Ateneu, El Ateneo. Em vaig comprar 3 cds (originals!) de Calamaro, descatalogats a Espanya, i altres tres que estaven molt barats: 6 cds, 36 euros.

Llibreria El Ateneo

Aquest matí hem donat una volta pels carrers empedrats del barri Palermo viejo i hem enfilat cap a Monumental, l’estadi de River Plate, aixina ningú s’enfada… la veritat és que es nota que a River tenen molta més plata, o almenys això sembla després de comparar les instal·lacions dels dos clubs més importants de Buenos Aires.

Monumental

Fins aquí la nostra aventura pel sud d’Amèrica del Sud, marxem pensant que segurament hi tornarem algun dia!