Diumenge vaig presidir una mesa de votació de les eleccions del Barça. Era voluntari i una feinada de més de 15 hores, però tenia curiositat i ganes d’implicar-me amb el club… sí, encara més. Va ser esgotador però em va passar volant i va ser divertit. A les 7.30h ens acreditàvem i preparàvem la mesa amb l’urna, el cens i els fulls on apuntàvem el nom, cognoms i document d’identitat dels socis. Cada mesa estava presidida per un soci (jo), acompanyat d’un vocal (treballador del club) i quatre interventors, un per candidatura.

La foto és cortesia de rojopicantón

De les 11h a les 15h vam patir un allau de socis, va ser el pitjor moment, però la resta d’hores van transcórrer més o menys tranquil·les. Precisament a les hores punta vam tenir un parell de mogudes amb dos socis retardats. El primer venia molt predisposat a cagar-se en tot, el seu document d’identitat no coincidia amb el que hi havia al cens. Mentre alguns membres de la junta electoral intentaven solucionar el problema es va posar davant de l’urna impedint que poguera votar ningú més fins que no li deixarem fer-ho a ell.

El segon pollastre el va muntar un senyor gran, a les normes de votació i als estatuts del club diu que el president de cada mesa és l’encarregat d’introduir el vot dins l’urna. Evidentment moltes meses s’ho passen pel forro i per eixe motiu en una altra mesa un senyor havia aconseguit colar dos sobres. Jo no volia problemes i li vaig dir a l’avi que jo introduiria el sobre a l’urna. En el fons el que li va fotre és que una xica jove tinguera autoritat per a decidir com havia de votar, molts homes tenen aquest problema. Finalment va accedir sense estalviar-se una retafila d’improperis cap a la meua persona, per sort no crec que aguante fins a les properes eleccions.

L’anècdota entranyable, Justo Molinero a part, la va protagonitzar un senyor que es va presentar amb un document d’identitat de nacionalitat catalana. “Puc votar amb aquest?” jo li vaig dir que si depenguera de mi podria fer-ho perfectament, “amb això que has dit ja estic satisfet” i em va donar el document d’identitat oficial.

Vaig rebre moltes visites durant tot el dia que em van fer molta il·lusió, amics i twitteros il·lustres com @suranpu @jordiku @andreumarques @manelromero @oriolbosch @xaviarmengol i @sandrorosell, a aquest últim li dedicaré un post sencer :P

Hui tothom em preguntava com estic després d’haver vist perdre al Barça 3-1 amb l’Inter en directe… doncs molt fotuda pel resultat però contenta per com va anar tot plegat fins que l’Inter va marcar el 2-1… En aquesta nova aventura que em tenia preparada el Barça han entrat en joc un volcà en erupció, conduir un BMW de sis marxes que s’engega amb un botó, viatjar 20 hores amb un desconegut ros d’ulls blaus, … què més puc demanar? un resultat favorable!

El diumenge van començar a anular-se vols a Milà, el meu amic Oriol, company d’altres batalles blaugranes a París i Roma, va decidir posar el cotxe de sa mare a punt pel que poguera passar. Dilluns el nostre vol encara no estava cancel·lat però havíem d’espavilar perquè era gairebé segur que no aniríem volant a Itàlia i no podíem esperar més temps.

Facebook, el Jordi busca entrades i jo companys de viatge

Feia uns dies s’havia creat un grup al facebook, Seguiment de les sol·licituds d’entrades per Milà, on es pretenia controlar el número de peticions que s’anaven fent en els tres dies que va estar penjat el formulari. Però, el núvol Kinton de cendra va fer que la finalitat d’aquest grup canviara radicalment d’un dia per l’altre, el mur es va convertir en un taulell d’anuncis de gent que oferia les seues entrades, gent que buscava entrades a última hora, uns buscaven una forma de transport fins a Milà, altres oferien lloc al seu cotxe… sense dubte el grup de facebook més útil del qual he format part mai!

L’Oriol i jo teníem els seients de darrere del cotxe buits i ens interessava portar a algú per a compartir despeses de peatges i benzina, així que ens vam oferir. El Jordi és el desconegut disposat a viatjar amb nosaltres durant més de 20 hores per a veure el Barça. Quan ens va trucar ja sortíem de Barcelona però vam fer mitja volta per a recollir-lo i es va ficar al nostre cotxe sense saber si érem uns psicòpates, uns fitipaldis al volant o uns alcohòlics sense punts al carnet de conduir… només sabia que érem culés i que faríem el que fera falta per a animar al Barça l’endemà al Giuseppe Meazza.

Giuseppe Meazza / San Siro

La història de com el Jordi va aconseguir les entrades també és bona. Va contactar amb algú que oferia les seues entrades a través del grup del facebook però, a més a més, li van encarregar portar-li dues entrades més a una noia catalana que estava d’Erasmus a Milà i que tampoc coneixia. La jugada li va eixir rodona perquè finalment aquesta noia li va poder oferir allotjament (nosaltres ja teníem un hotel reservat), no és bonic?

Jordi, Oriol i Xavi Riera, a Gol Televisión li va agradar la història!

La plaça del Duomo

I com aquesta història en devien haver moltes més perquè el nostre trosset de San Siro estava gairebé ple, i després del que ens havia costat a tots arribar fins allà, vam animar tan fort com vam poder fins al punt d’obligar als italians a xiular els nostres càntics. És una bonica història que de moment no té un final feliç, espere que el desenllaç de dimecres em faça recordar aquest desplaçament amb un somriure encara més gran.

Cada vegada que Messi fa una de les seues em ve al cap l’anunci de nike: “Recuerda mi nombre, Leo Messi”. Ahir ens va fer un tatuatge nou, d’aquells que no ens avorrirem mai de veure una vegada i una altra. Ahir Messi em va fer plorar una altra vegada, la primera va ser l’any passat a Roma, i que siguen moltes més, per favor.

Diumenge vaig visitar Tarragona per primera vegada i em va agradar molt. Però, aquí volia ensenyar-vos alguns objectes mítics de películes mítiques que s’exposaven amb motiu del Festival Internacional de Cinema de Tarragona. No és una sala molt gran però hi ha coses de llagrimeta… jo a cada pas feia un “ohhh!!” més sonor.

Pulp Fiction: ¿Lees la biblia, Ringo?

Pulp Fiction (carta del Jackrabbit Slim’s) / Fotograma

Mars Attack / Eduardo manos tijeras

Terminator II / Jurasic Park

Pesadilla en Elm Street / Batman

Gremlings II

També hi havia un casc de Darth Vader, una maqueta de la Estrella de la muerte, una careta de El planeta de los simios, el vestit blanc de Marilyn Monroe… si passeu per Tarragona no vos ho perdeu!

Més informació:
Exposició. Somnis de Ficció
Del 30 de Març fins el 2 de Maig al Palau de congresos de Tarragona.
www.festivalrec.com

Quan era xicoteta els meus pares em portaven a les festes de Torrevelilla, el poble de mon pare. Tinc la imatge del meu avi mirant corridas de toros a la tele, jo passava de llarg, em feia pena i fàstic. Aleshores jo pensava que els toros eren cosa de iaios, de gent d’una altra època que no havia pogut estudiar, anar al cinema o al teatre, d’analfabets.

No podia estar més equivocada, el major desengany me’l vaig endur en descobrir que una de les meues cançons favorites de Calamaro, Media Verónica, feia referència a un lance que fa el torero i que ell mateix defineix com “algo artístico” . Pel que jo sé, Andrés és un tio amb estudis i, tot i estar una mica perjudicat, no és un iaio. Com ell hi ha molts altres artistes i/o intel·lectuals protaurins reconeguts: Joaquin Sabina, Joan Manuel Serrat, Jordi Èbole, Mercedes Milà, …

Media Verónica, explicació de Calamaro

M’imagine que tota aquesta gent, i els amants dels toros en general, troben bella aquesta tradició, saben desxifrar una mena de coreografia en els moviments que fa el torero al voltant de la seua víctima. Em pregunte si ho veuen com la lluita final de Kill Bill vol.1 que jo trobe meravellosa. Si la resposta és sí, a més a més són capaços de passar per alt el patiment de l’animal que no ha triat ser la parella de ball del show, no ho entenc.

Multem la gent que maltracta als seus animals de companyia, sancionem aquells que abandonen a l’estiu el gos que han regalat per nadal, ens horroritzem amb la matança de foques al Canadà i les balenes a Dinamarca, però som còmplices de l’agonia que ha de suportar el brau, per què? perquè és tradició i les tradicions no se toquen.

Plaça Monumental de Barcelona (Santcer © All rights reserved)

Al Parlament de Catalunya he sentit discursos protaurins que apel·len a la llibertat per tal d’impedir l’abolició de las corridas. Ara tot es defensable sota aquesta premissa, però la llibertat té límits, no podem fer el que ens vinga en gana. De la mateixa manera que no som lliures per a apallissar el nostre gos, tampoc hauríem de ser lliures per a torturar un bou durant hores, per molt que al final acabe a la cassola.

Crec que mantenir i recolzar aquesta “festa” és un símptoma de retard social i moral. De la mateixa manera que altres tradicions han anat desapareixent perquè la societat avança (o hauria de fer-ho) cap a un món més tolerant i respectuós, també amb el medi ambient.

Pense el mateix del toro embolao, els bous a la mar i el toro de Coria, però si l’ésser humà és incapaç de respectar els seus propis drets, és agosarat pensar que considerarà que els animals en tenen.

Vinyeta de Forges a El País

Entrada relacionada: Corrida benèfica (25/02/2009)